Aquest noi, en Fabián Mohedano, el diputat de Junts pel Sí que viu amb l’obsessió d’imposar l’horari europeu a Catalunya, la qual cosa vol dir obligar-nos a dinar a la una, deixar la feina a les cinc i sopar tot just quan desperta el vespre. En Mohedano, pobret Fabián que fores del PSC, i que es fa dir treballòleg (només per això el nano ja mereixeria passar unes quantes hores de cara a la paret), vol regalar-nos la bonaventura de l’horari civilitzat. Però nosaltres, Mohedano, a veure si ho entens, som mediterranis; això vol dir que ens desvetllem amb les gestes de la nit encara encastades als ulls i la cosa implica –Fabián, Fabián– que adorem dinar tard i sobretot copiosament, per tornar a la feina rodolant i disparant eructes pel carrer com autèntics toixons, i que el nostre únic moment de clarividència és el fosc, quan els carrers es buiden i els socialistots dormiu a casa sense destorbar-nos.

La idea que tot allò europeu resulta civil i digne és un dels errors que expressen millor el nostre perpetu complex d’inferioritat cultural. No hi ha res de més excels que el caos ordenat del Mediterrani, aquell que es burla del sol llevant-se quan ja fa hores que penca com un obrer i que venera la productivitat creativa de la matinada per imaginar poemes i andròmines. Nosaltres, Mohedano, som els superiors i així de jolius anem a dormir, sabent que els cretins nòrdics són tot just a quatre hores de llevar-se. Igualment, per fer més llargues les tardes i evitar veure la canalla, paguem religiosament una sèrie d’activitats insofribles com ara el Taekwondo o les classes de piano, tasques sòrdides que sufraguem per tenir la quitxalla col·locada mentre fem la cerveseta i intentem arribar a casa molt tard, per evitar qualsevol contacte familiar. Som així de feliços, Mohedano.

Hi ha un romanent del socialisme que no viurà content fins a organitzar-nos la vida somnífera i estomacal, que ens vol imposar la productivitat del matí –a nosaltres, Fabián, que som els reis de la nit– i que si pogués, ens imposaria el feixisme del consomé de primer i el llucet amb albergínies de segon. Mohedano, calla i dorm, que nosaltres continuarem vetllant el carrer per tu. El socialisme, com els totalitaris, acaba morint per avorriment. Defensarem la foscor, si cal, amb la pròpia vida.