L’independentisme s’ha passat mesos folkloritzant l’1-O com si fos un parent amb tolidura condemnat a viure exposat en la galeria dels horrors d’un circ ambulant. Primer de tot, els partits van fer grans esforços per tintar el referèndum amb aquella retòrica xarona d’allò-que-hauria-pogut-ser-i-no-fou, advertint que no n’havien aplicat el resultat perquè preveien un bany de sang i massacres al carrer (fet que mai no es van molestar a demostrar als ciutadans, perquè això de donar explicacions és cosa sobrera). Després es va passar a dir que els votants del sí encara no érem prou gent, cosa que ningú devia pensar abans de repartir les urnes i per la qual, ai las, no hem tingut el privilegi de veure dimitir ni un sol crani privilegiat de l’anterior govern. Tot seguit, el referèndum va entrar en un procés de nostàlgia insofrible, palesada en el fet que s’hagi volgut subsumir l’1-O en la pitjor forma d’oblit possible, la nostàlgia, convertint així la votació en l’excusa perfecta per publicar reculls fotogràfics com ara el del bonic llibre d’en Jordi Borràs que el president 131 entregà al Borbó quan eren plegats a la cosa atlètica de Tarragona: ¡Tenga, majestad, un souvenir del uno de octubre!

Si seguim la pantomima, per tant, no és gens estrany que, una vegada mig mort el referèndum i esvaït el seu possible efecte al món real, l’esquerrovergència autonomista s’hagi passat setmanes reclamant-ne la paternitat. El primer a fer-ho fou l’antic vicepresident Junqueras, que a la seva famosa carta a la militància d’Esquerra reivindicava els sacrificis del seu partit en la fatigosa cursa cap a l’alliberament de la tribu. Després fou la flamant senadora Marta Pascal, i la cursa no tindrà aturador, car només a Catalunya pot haver-hi autèntiques bufetades per reivindicar l’organització d’un referèndum que ningú no ha tingut la dignitat ni la força d’aplicar. Una cosa és que el país s’avesi a celebrar les derrotes nacionals amb pintoresca alegria, però una altra de ben diferent serà acostumar-se al deliri d’haver d’aguantar com els nostres polítics es barallen per la paternitat d’una negligència de la qual tenen l'única i sola responsabilitat. Els líders se la van jugar, és cert, però el més dramàtic és que van preferir anar a la presó o a l’exili (i pervertir una revolta ciutadana per acabar acatant les autonòmiques del 21-D) que no pas jugar-se-la de debò fent la independència promesa.

Només a Catalunya pot haver-hi autèntiques bufetades per reivindicar l’organització d’un referèndum que ningú no ha tingut la dignitat ni la força d’aplicar

Però Junqueras no en va tenir prou amb tot això en la seva carta i, per acabar de prendre’ns per enzes, va recordar com els seus diputats havien ajudat “a fer fora del govern espanyol aquells responsables d’ordenar pegar la gent l’1 d’octubre”. L’argument és prodigiós, perquè no només assumeix que el PSOE no donés la seva aprovació, implícita o explícita, a l’operació policial de Rajoy, sinó que torna a la retòrica pujolista segons la qual la independència és un objectiu de termini nebulós la incompletesa angoixant del qual es guareix tenint influència decisiva en la política espanyola. Però encara hi ha més teca car, disfressant-se de militant de Ciutadans, Junqueras hi afirma que per ampliar la base (ecs) de l’independentisme caldrà abandonar el “nacionalisme excloent” i disposar-se a fer front a la “formidable aliança conservadora que no vol que els catalans decidim el nostre futur”. Com sap perfectament Junqueras, la base de l’independentisme només s’ha ampliat quan aquest ha mostrat determinació en aplicar polítiques concretes, no quan, sota una retòrica abrandada, s’ha limitat a fer de crossa als polítics de Madrid i la seva formidable aliança en la defensa de la unitat d’Espanya.

Fixeu-vos si hem ampliat la base, que des de l’operació per disfressar Esquerra com la nova Convergència, hem sabut que Colau refermarà el seu triomf a Barcelona i que, mitjançant la seva política de gestos, Sánchez té prou números per passar-se uns quants anys a la Moncloa. Afortunadament, no tot són males notícies en el món dels discursos podrits i la venda-de-motos: fa ben pocs dies, l’ANC declarava la seva predisposició a oxigenar el món independentista fomentant primàries als municipis catalans de cara a les properes eleccions. La pensada d’Elisenda Paluzie ha estat, com sempre, més que oportuna i els partits independentistes haurien d’escoltar-la, a no ser que l’ANC només els interessi a l’hora de sufragar les fiances als presos. Ara es veurà si els partits volen guanyar les municipals o continuar defensant la seva oligarquia castradora. Serà divertit comprovar-ho, sobretot per saber quant durarà la retòrica d’enfurismar-nos molt perquè no acabi passant res i fent una revolució per acabar salvant la decadència espanyola i els seus ciudadanos cosmopolites i no excloents.

PS- M’alegra molt, sincerament i honesta, que els presos polítics siguin a Catalunya. Primer, per les seves famílies i el seu confort. I després, perquè fa molta gràcia que la Conselleria de Justícia de la República catalana s’ocupi de gestionar la imposició de la judicatura espanyola a la tribu. És tot un poema.