Resulta fàcil de comprovar com la llengua catalana es convertirà en el principal bot salvavides de les elits polítiques autonomistes. Per fer la viu-viu i fingir que treballa, la classe dirigent s’ha parapetat en això de salvar el català i, com sempre passa amb les impostures, ha furgat en la pebrotera de les collonades per cercar-hi un nou mot cursi que dissimuli el cinisme i faci patxoca; els xarons parlen de “blindar” el català ―com si la llengua fos el vehicle de transport penitenciari d’un narcotraficant o la resurrecció del mico albí―, i podem donar gràcies a l’altíssim que no ens hagin colat una cosa més bèstia, com ara encuirassar Pompeu Fabra o àdhuc bunqueritzar Mossèn Cinto, perquè els experts de naming processistes, a banda de conèixer més aviat poc la nostra llengua i de tenir molta però que molta barra, són els principals responsables de la seva lenta però ferma decadència.

Abans-d’ahir, Gabriel Rufián feia l’únic que sap fer (i molt rebé; a saber, piular a Twitter, en espanyol) i proclamava a tot drap haver aconseguit el blindatge de la llengua com a prèvia perquè Esquerra ajudés a tramitar els pressupostos a Pedro Sánchez. A mi en Gabriel sempre m’ha caigut molt bé, perquè té aquella cosa tan espanyola de vendre’t la moto mentre no dissimula que t’està fotent la cartera. Aguanteu les ganes de riure, car resulta que aquest blindatge quasi militar del català de la futura llei s’ha fonamentat en frases granítiques com ara que el PSOE “potenciará y fomentará la producción audiovisual, protegiendo las lenguas cooficiales y contribuyendo a su difusión” o, la meva predilecta, que “RTVE, en coproducción con TV3, sea motor de producción audiovisual y se reserven fondos para que así sea”. Gabriel, gràcies de tot cor; a casa ens hem partit el cul.

 Amb les seves contínues renúncies i la seva metafísica d’anar tirant, els líders processistes són els responsables directes del declivi del català. L’anglès, l’espanyol o el xinès són idiomes que cal conèixer puix que responen a dinàmiques de poder i d’interessos concretíssims

No cal insistir en el fet objectiu que Pedro Sánchez té tota la màniga ampla per pixar-se en tots i cadascun dels mots que té aquest acord amb Esquerra, sigui en el tema de la llengua o en el del finançament. Això ja se sap i fa de mal repetir, perquè ja tenim una edat. Però que el suposat “blindatge” del català vingui del simple reconeixement cooficial que ja expressa la Constitució dels enemics i que es pretengui salvar la pervivència de la llengua fomentant coproduccions... amb Ràdio Televisió Espanyola (és a dir, impulsant productes que són en espanyol en la majoria absolutíssima dels casos, castellanitzant encara més el marc mental de TV3... i, per si no fos prou, pagant nosaltres!!!), això haig de reconèixer als genis d’Esquerra que és una fucking obra mestra. De debò que pagaria per veure les rialles dels negociadors del PSOE mentre escrivien les frases finals de l’acord.

A banda de la ironia intrínseca en el fet que Rufián ens blindi la llengua en espanyol, que ja és un abracadabra d’aquells que fan època, que la partitocràcia indepe es posi a la boca el català resulta d’un cinisme catedralici. El fet que la majoria d’informes sobre la nostra llengua ordits per l’administració catalana (la majoria dels quals estan cuinats amb un optimisme que fa feredat, dit sia de pas) tinguin quasi un lustre d’antiguitat o més ja ho diu tot. Que la mateixa administració que no ha fet res per prestigiar els estudis de magisteri o de filologia en la nostra llengua, que ha contemplat com el nostre sector editorial i audiovisual fa aigües de fa anys, o que TV3 cada vegada adapti els seus continguts al marc mental de l’actualitat i els formats audiovisuals espanyols, que tots els polítics que són responsables d’aquesta negligència ara parlin de blindatge és de traca.

Però això no és tot. Cal insistir de nou que la salut de la llengua és consubstancial a l’ambició política d’una comunitat. Les llengües són un mercat perquè formen part d’una competència, i només poden arribar a incidir si esdevenen necessàries per treballar, viure i fer negoci. Amb les seves contínues renúncies i la seva metafísica d’anar tirant, els líders processistes són els responsables directes del declivi del català. L’anglès, l’espanyol o el xinès són idiomes que cal conèixer, puix que responen a dinàmiques de poder i d’interessos concretíssims. Avui, gràcies a la brigada del qui dia passa any empeny, el català ja no és un idioma d’ús a la capital del país, i la castellanització dels joves avança imparable fins i tot en les zones més fortificades del territori. Respondre a aquesta agonia amb un acord on es parla de “fomentar” i “protegir”, en una llei que ni té articulat, resumeix molt bé on som.

Tota agonia tràgica té el seu moment còmic i, per si no n'hi hagués prou, ara va i hem d’aguantar Gabriel Rufián dient-nos que ens blindarà el català. Dient-ho en espanyol, faltaria més.