Hi ha dies en què la magnànima providència clarifica les coses als homes. Així, abans d’ahir, en la commemoració del 17-A, una jornada particular en què, per si algú encara dubtava, hom pogué veure diàfanament com d’ocupada i de sotmesa viu la tribu. Després de perjurar que no coincidiria jamai amb el rei, el president Torra va encapçalar un besamans amb la majoria d’autoritats del país, una corrua d’esclavatge que certificava una vegada més com la retòrica abrandada dels líders indepes amaga una submissió voluntària vergonyant. Hores abans, la policia catalana (comandada pel conseller Buch), s’havia dedicat a coaccionar la lliure expressió dels ciutadans, requisant-los banderes i pancartes. Pels volts de l’Eixample corrien agents de l’ordre anònims, sense placa ni número identificador, que fortificaren l’entrada a plaça de Catalunya, on només van poder accedir-hi ciutadans despolititzats, eufemisme que no cal ni comentar.

En dies com ahir es pot veure fàcilment com totes les renúncies que ha fet l’independentisme només han servit perquè a la Generalitat se la pugui rifar un simple cap de protocol

Que l’alcaldessa de la capital, espanyolota ella, acceptés assistir a aquesta mandanga disfressant el seu cinisme amb llàgrimes de cocodril era del tot esperable. Però veure els nostres representants fent el paper de Govern de Vichy només et podia provocar basca. Si així hem de fer República, fills meus, ja podem calçar-nos. En dies com ahir es pot veure fàcilment com totes les renúncies que ha fet l’independentisme només han servit perquè a la Generalitat se la pugui rifar un simple cap de protocol. Van mentir quan perjuraren aplicar l’1-O, van tornar a aixecar-nos la camisa quan prometeren restituir els càrrecs dels empresonats i exiliats i ara han tornat a l’art de la trola dient que a Catalunya no li fot punyetera falta un monarca. Mireu-los com els teníem divendres, tots en fila índia i repentinats, saludant Felip VI amb cara de circumstàncies. Si jo fos espanyol m’ho hauria mirat tot amb crispetes. Amb enemics així no et cal ni trabuc.

Se’m fa difícil imaginar una situació on hom pugui caure més baix i vendre més barata la submissió voluntària. Ja té gràcia, la cosa. Els mateixos polítics que van demostrar ciència i valentia contra el jihadisme, amb una determinació que va enlluernar el món, viuen amb ànima de peluix la seva lluita contra Espanya. Són les mateixes persones, amb intacta carn i ànima, però tota la valentia que mostren en una lluita global se’ls acaba quan han de plantar cara a l’ocupant. Només ens deixen la rabieta, només ens resignem a que Felip VI hagi de saludar Laura Masvidal, companya de Joaquim Forn, quan de fet els titulars de les presons catalanes són els polítics de la Generalitat, que podrien obrir les garjoles dels presoners i alliberar-los, si tinguessin prou valentia. És ben curiós com la mateixa gent que va plantar cara a la forma més sanguinària del mal acaba claudicant contra el rei i quatre senyorotes amb la bandera espanyola a la bufanda.

Afortunadament, com que l’ocupació es veia massa clara i era tan feridora, Déu va apiadar-se de nosaltres i ens envià una pluja que ho netejà tot. No hi havia prou aigua per a tanta vergonya.