Em plau especialment aquest temps d’extinció d’agost i de principis de setembre en què, esclaus d’un calendari escolar encara present i nostàlgics, ens dediquem a escriure els propòsits d’un nou curs caient en el tòpic més suat, perquè la necessitat d’anhelar és un afer que sempre acaba igualant els éssers humans a la baixa. Deu ser que m’acosto perillosament a un canvi de dígit, associat a una crisi ancestral dels mascles, però la llista de propòsits se’m va fent més curta cada any. Ara per ara, només em plau exigir-me un cert augment de la quota estoica, la qual idea, sense pedanteries, implicaria enrabiar-me menys sovint amb les misèries de la tribu, fer-me les il·lusions justes, no prendre’m res massa seriosament i, de tant en tant, regalar-me el plaer de descansar. Quan escrius sovint de política sense vendre’t l’ànima als partits, aquesta llista es fa certament difícil.

La cosa té gràcia: mentre diuen diuen diuen que la tribu s’acosta al desitjat alliberament, i quan tot déu trena discursos sobre la llibertat d’expressió lloant els nostres poetes del rap, a Catalunya els discursos polítics cada dia són més banals i, consegüentment, la dissensió viu encara més perseguida. Darrerament, i és quelcom que no només afecta a aquest plomaire, els polítics del país s’han avesat a enviar-te whatsapps amb cites d’algun article teu sense afegir-hi cap comentari, com aquells mafiosos que fan arribar a un deutor una foto de l’escola del fill estimat amb el conegudíssim missatge ocult de sabem on vius (us sorprendria molt saber fins a quines altíssimes instàncies arriba aquest costum). No em queixo: sempre he pagat el preu de la llibertat sense fer el ploramiques; però, darrerament, la barroeria dels compradors d’ànimes aconsegueix afeblir-me l’ànim.

A Catalunya els discursos polítics cada dia són més banals i, consegüentment, la dissensió viu encara més perseguida

Aquest darrer any he viscut molt sovint la situació d’estar davant d’algun influencer governamental que, tot i reconèixer la veracitat sobre les meves tesis sobre el procés i la seva ja coneguda dèria de vendre motos incomplertes a la població, m’advertia de no passar-me de crític a risc de perdre la feina. Aquest és un país on les amenaces sempre són velades i on la pela sempre acaba fent el paper de pistola. Ho he explicat manta vegada: si la nostra classe política (o una part molt minsa dels que van viure afectats pel 155) no ha pogut tolerar quedar-se uns mesos sense el sou que els regalava l’autonomisme, ja em direu si aquesta penya és la que pot dur-nos a un procés amb tant de sacrifici com el que exigeix la independència política d’Espanya. Que ells siguin així és intolerable però podria arribar a ser comprensible: que es pensin que tots ho som, ai las, és tràgic.

Aprendre a no aïrar-se, donar-te temps per descansar. Tal com va la cosa, ja ho veieu, resulta molt més realista proposar-se aprendre japonès, anar al gimnàs cada dia o fer-se vegetarià. S’acosta un curs apassionant, on la temptació de supeditar la llibertat del poble de Catalunya als xantatges emocionals de la seva classe política cada dia serà més forta, un temps en què el catalanisme viurà el seu dilema permanent: o llepar-se la ferida amb la repressió de l’Estat (que continuarà intacta quan els presos rebin condemna) o endegar un sacrifici real que no impliqui màrtirs ni processons per tal de regalar la llibertat al poble. Hi haurà molta dissort, i quan més tristesa més temptació de seguir vivint en el xantatge. Caldrà no enfadar-se, aprendre a descansar, però sobretot continuar amb la mateixa absurda determinació d’escriure. D’escriure-us. Tornem a començar, doncs.