Després que molts esperits malignes anunciessin una barreja d’holocaust i de lluita enfangada, el passat 21-D va acabar essent allò que de tota la vida hem anomenat un festiu. El col·lapse d’automòbils que havia exigit l’ANC no tant sols fracassà, sinó que les carreteres de la tribu presentaven un buit fantasmal digne d’algunes autopistes madrilenyes de pago. Farts de la teatralització d’uns i d’altres per tensionar-nos innecessàriament la vida perquè tot acabi en fum, molts conciutadans decidiren celebrar la república i l’ocàs del règim del 78 fotent-se un arrosset a l’Empordà, i santament que obraren. Fixeu-vos si en som de civilitzats, els catalans, que l’únic col·lapse que visqué Barcelona fou el de la nit anterior, quan la gent s’apressava a cardar el camp alegrement de la ciutat: l’endemà, ja ho sabeu, no podies ni dipositar un container al carrer, que venia una padrina enfurismada a recordar-te que som una gent súper de pau i sense ganes de brega.

Mercès a la fabulosa i genial estratègia d’ampliar la base que han inventat els nostres líders, amb l’afegit d’una baixada de tensió política digne d’un diabètic, les mobilitzacions populars de l’independentisme han tornat a tenir una convocatòria digna de l’època anterior al procés. Jo que mai no estat amic de reivindicar coses sobre l’asfalt ni amb pancartes ho visc amb una alegria desbordant, car quan hom sent Joan Tardà que justifica votar el sostre de despesa als sociates adduint que la cosa ajuda a “posar lubricant als rodatges del diàleg”, o la consellera Artadi que diu que el president Torra i Sánchez han negociat “un pacte per desfranquitzar Espanya” doncs, mareta meva, el menys que pots fer és guarir-te les penes cascant-te una camamilla davant la llar de foc. Això de la lubricació, Joan, em regala metàfores anals massa fàcils, però desfranquitzar, Elsa, sí que m’ha arribat al cor. Ara ja podré escriure destorritzar o infrajunqueritzar sense cometre faltes.

És normal que, en aquest context de deliri lingüístic, el president Torra volgués estar a l’alçada de tanta baixada de pantalons i acabés firmant un comunicat (en espanyol, perquè aquí fins i tot la llengua està en venda) on afirmava la necessitat de trobar una solució política en el marc “de la seguretat jurídica”, la qual cosa, perquè tothom ho entengui, implica continuar sota el jou de la llei espanyola. No m’estranya que Pedro Sánchez respongués a tanta pleitesia traient-se del barret el canvi de nom de l’aeroport del Prat, i que ja que es tractava de pixar-se’ns més a la cara pensés a regalar-li el nom d’un president que va renunciar a la independència per restaurar una Generalitat autonòmica i intervinguda i així salvar el seu narcisisme patològic a preu d’engruna. És molt trist, però cada dia pot veure’s més clar que, a ulls dels espanyols i en poc més d’un any, hem passat de ser desafiament a un objecte de compassió que fins i tot provoca ganes de riure.

Tal com ha anat la cosa, i vista la servitud humiliant del nostre Govern, a servidor ja no li resta ni un bri d’esma per reclamar eleccions al Parlament. Si tot ha de continuar igual, m’acontentaria amb demanar a Pedro Sánchez que torni a Barcelona cada vint-i-u de desembre, o fins i tot més sovint, perquè un festiu sense gent al carrer resulta òptim per a l’art de la passejada i les adquisicions prèvies als insofribles dinars de festes que ens esperen. Vine més sovint, Pedro, perquè divendres passat aquest país petit sí que fou, encara que només fos durant vint-i-quatre hores, una autèntica Dinamarca del sud.