Als lectors que pensin que exagero quan escric, i ara repeteixo, que la política catalana està arribant a límits nauseabunds i accelerats de degradació moral els recomanaria viatjar al DOGC per llegir el decret de suspensió del 14-F (que no “d’ajornament”, com van repetint els propagandistes de les respectives sectes). Val la pena cruspir-se tot el text, de poc més de tres pàgines i d’un quart d’hora de lectura, per comprovar fins a quin punt el Govern s’ha acostumat a legislar sense cap mena de fonament jurídic i amb una desídia ètica quasi veneçolana. Llegir-lo és ràpid, però digerir-lo us serà un pèl més difícil, car comprovareu ràpidament com el Govern no només està legalment inhabilitat a l’hora de suspendre unes eleccions, per la qual cosa necessitaria ratificació del TSJC, sinó que les justificacions que addueix per fer-ho assimilen com a excusa la pròpia inoperància.
Després de resumir els estralls de la pandèmia, el text conclou: “les circumstàncies epidemiològiques i de salut pública descrites també comporten que les mesures per al desenvolupament dels comicis, previstes per part de l'òrgan competent en matèria de processos electorals de l'Administració de la Generalitat de Catalunya (no se’l cita, però es refereix al Departament d’Acció Exterior i etc.), hagin esdevingut insuficients per a la plena garantia de la protecció de la salut de la ciutadania en el decurs del procés electoral, i afectin l'exercici, en condicions de llibertat i igualtat, del dret de vot exigible en qualsevol sistema democràtic, sense que sigui possible establir, en aquestes circumstàncies, d'altres mesures que garanteixin la celebració de les eleccions amb plenes garanties, tant per a la salut com per al desenvolupament i la culminació del procés electoral”. Flipeu, oi?
A banda de demanar a crits un escrivent que millori la prosa dels nostres textos legals, el decret del Govern dels pitjors en qüestió es resumeix amb la idea que acabo de citar i que us tradueixo: l’administració va consultar als seus òrgans competents com podria adaptar un procés electoral a una situació pandèmica, l’administració va dictar sentència (amb uns criteris que no se citen; però tu tira, xato!) i com que el Govern ha comprovat que no assoleix aquests criteris, doncs miri, senyora, va i ens petarem la data de les eleccions. Ja sé que sembla delirant, ja sé que sembla exagerat. Doncs no, és exactament el que diu el decret: de fet, per filar encara més prim, se cita expressament que Quim Torra ja havia demanat un informe sobre el dret de vot dels catalans el passat 3 d’agost del 2020. Per tant, el Govern ha tingut mig any per treballar un tema, barrinar-lo i acabar de pal·liar-lo.
Veiem com els partits poden jugar amb la possibilitat d’organitzar una cita electoral o cancel·lar-la a discreció, mentre no tenen cap inconvenient d’embotir-nos al metro cada matí
Davant d’aquesta enèsima presa de pèl, davant d’un nyap jurídic que faria envermellir una república bananera, el ciutadà es preguntarà amb tota justícia què han fet els departaments de Presidència i d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència i, encara més en concret, a què han dedicat el seu valuosíssim temps la consellera Budó i aquesta meravella de la naturalesa que és fa dir Bernat Solé (sí, el conseller de la cosa exterior que no sap dir ni una frase en anglès) durant els sis mesos, durant el puto mig any que l’administració havia investigat un afer tan poc rellevant com que la ciutadania voti. Jo, dels periodistes de la tribu, m’habituaria a començar les entrevistes amb una pregunta ben senzilla. “Senyora Budó, senyor Soler, dispensin-me la pregunta: vostès què collons carden durant el dia? Els ho preguntaré d’una altra forma: vostès, honorables, treballen? Segur?”.
Repetim-ho de nou, estimats lectors. Sis mesos per anticipar una situació que ja se sabia complicada, sis mesos per endegar processos més fàcils de vot per correu, sistemes de vot electrònic que ja funcionen no només en moltes democràcies civilitzades del món, sinó també en molts dels nostres col·legis, ateneus i associacions culturals, sis mesos en els quals l’administració catalana sabia perfectament que el 14-F seria una data complicada i en què, amb voluntat i una cosa tan senzilla com moure el cul i treballar, s’haurien pogut ordir sistemes de participació més porosos com allargar l’hora de les votacions, obrir col·legis electorals als hospitals i a les residències de padrins i, en definitiva, una sèrie de mesures amb què els nostres governants podrien haver exercitat una creativitat que, sembla ser, només se’ls excita quan han de prohibir-nos sortir de farra.
Després que els partits catalans i el Govern hagin publicat aquest nyap jurídic, cap polític independentista pot tenir la indecència de posar-se la participació ciutadana a la boca. Fa veritable angúnia que un moviment polític que s’havia ordit amb el lema “Volem votar” acabi amb aquest nivell tan bèstia de caciquisme i d’indeterminació i amb els partits especulant obertament sobre com els beneficia la suspensió electoral per “guanyar millor”. En definitiva, veiem com els partits poden jugar amb la possibilitat d’organitzar una cita electoral o cancel·lar-la a discreció, mentre no tenen cap inconvenient d’embotir-nos al metro cada matí. Jo pensava que tot això era imputable a la nostra ineptocràcia, però a mesura d’abaixar el llistó la cosa ja entra al terreny de la maldat. Que no se us acudeixi repetir la frase “Volem votar”, perquè no sou dignes d’una sola d’aquestes lletres.
I sí, volem votar, i jo també vull votar, però només per la satisfacció d’encastar un cagarro com una catedral al sobre que s’escaigui. Ho torno a escriure per enèsima. No entenc com podeu dormir tranquils.