És ingenuïtat o és impotència? És a dir, realment ens hem sorprès per les dades catastròfiques de l’Enquesta d’Usos Lingüístics —que ens alerta d’una caiguda de mínims del català al 32,6%—, o hem decidit que fem veure que estem sorpresos, perquè no som capaços de saber com salvar la nació. Ho he escrit mantes vegades en aquest mateix espai, i avui és un bon dia per al repicó: la llengua és el símptoma de la malaltia, i la malaltia és el procés de destrucció de la nostra identitat nacional.

Si fa tres-cents anys que disparen contra el català de totes les maneres possibles, des de les legals, fins a les repressives i/o violentes, és perquè saben que el català és l’ànima de la nostra identitat, i que cal un procés de substitució lingüística, per aconseguir culminar la colonització completa de la nació catalana. Tal com escrivia la Montserrat Dameson en l’article d’ahir, “ja n’hi ha prou d’agafar els fronts en què es manifesta aquesta substitució com si fossin elements aïllats del seu nucli conflictiu: l’ocupació espanyola”. La qüestió no és la llengua, sinó la nació, de la mateixa manera que el català no és una qüestió individual, sinó col·lectiva. És a dir, no se salvarà amb la bona fe dels catalanoparlants que s’esforcen per militar en l’idioma, sinó per les estructures de poder que el garanteixen. Podem donar moltes voltes al hàmster i fer manifestos i declaracions, i fins i tot podem permetre’ns la ineficàcia fulminant d’un conseller de política lingüística que està al càrrec per vestir sants, però res no desmentirà l’única veritat inapel·lable: el català està en procés de degradació imparable, perquè no té un Estat propi i pateix les envestides d’un Estat aliè, que el vol convertir en una peculiaritat regional. La Montserrat alertava que “som a l’estadi previ al trencament de la transmissió generacional”, el terç que resisteix, la darrera baula d’una cadena a punt del trencament. I en un mateix article, en Jaume Clotet reblava: “No som la Dinamarca del sud, sinó la Nàpols de ponent, amb tot el que això comporta”, mentre ens recorda que l’única opció per salvar el català és que esdevingui l’única llengua oficial a Catalunya.

La llengua és el símptoma de la malaltia, i la malaltia és el procés de destrucció de la nostra identitat nacional

L’única llengua oficial? Clar que hauria de ser aquesta la realitat política —emparada per una estructura de poder real— per tal de revertir una caiguda als inferns que, en vint anys, ens ha deixat amb el desolador panorama d’un país on el seu idioma només el parla habitualment menys d’un terç de la població. És a dir, allò que hem aconseguit salvar durant els tres-cents anys en què hem patit prohibicions violentes, agressions legals, atacs furibunds, desprestigi, dictadures i tota mena de persecucions, podríem perdre-ho quan, teòricament, havien recuperat una mica de sobirania. Dit sense embuts: la democràcia espanyola ha estat tan lesiva per al català com la dictadura. És cert que ara no ens peguen pel carrer, ni ens prohibeixen fer servir l’idioma, però ens emboliquen en una espessa teranyina de lleis colonitzadores que impedeixen que el català pugui sobreviure amb bona salut. Abans era Franco, i abans de Franco, el boig de Ferran VII, i abans d’ell, el Decret de Nova Planta i així un llarg camí d'agressions que tenien com a únic objectiu la destrucció del català. Però ara tenim els tribunals espanyols, el Constitucional —que aviat validarà el cop de gràcia contra la immersió lingüística a les escoles— l’estafa del bilingüisme, els centenars de lleis que imposen el castellà, i tota la troca espessa de paranys que ofeguen l'idioma.

Perilla el català? Absolutament, fins al punt que podria desaparèixer com a llengua massiva d’ús, com ja està passant. Però no ens enganyem, el que perilla de veritat és la identitat catalana. Podem desaparèixer com poble, i aquest és el propòsit al qual s’ha dedicat Espanya des de 1714. No volen que es parli català, perquè no volen que ens sentim catalans, sinó espanyols, en un procés de substitució nacional que és un clàssic de la colonització. Per això tot gira al voltant del poder. O tenim el poder per decidir, legislar i protegir el nostre idioma, o no tindrem idioma. No oblidem que els que volen destruir-lo, treballen cada dia, amb el poder de tot un Estat, per aconseguir-ho.