A casa gaudírem de valent l’entrevista de l’estimat Ricard Ustrell a la psicòloga i novel·lista Sílvia Caballol, la dona que aconseguí allunyar el bisbe emèrit de Solsona de l’exclusivitat sexual amb nostre senyor. En la seva primera aparició a Col·lapse, l’autora d’obres literàries cabdals com ara El infierno en la lujuria de Gabriel es limità a contar les peripècies que l’uniren en sagrat matrimoni a mossèn Xavier Novell. Dissabte passat, Caballol decidí fer un pas més en l’univers de les celebrities de la tribu, erigint-se en activista contrària al celibat obligatori. Dit d’altra forma, Sílvia voldria promoure una sèrie de reformes dins la Santa Mare (ben factibles, com va justificar doctament) a fi que el seu marit pogués continuar exercint de bisbe, bo i mantenint la seva vida conjugal-familiar, com de fet passa sense cap problema en altres religions i al sector més oriental del cristianisme.

Per dir-ho en termes estructurals, Caballol voldria viure dins d’una Església on es permetés que Xavier Novell repartís el cos de Crist entre els seus feligresos cada diumenge o quan s’escaigui per, tot seguit, treure’s la sotana, dirigir-se a casa seva, i fotre un apassionadíssim carquinyoli amb ella. Perdonin la cruesa, però la petició d’un celibat opcional vindria a resumir-se així: el bisbe vol follar i dir missa. Ho podem escriure amb tants de sinònims i d’expressions com permeti la nostra gloriosa llengua catalana; fornicar, cavalcar, campanejar-se, fotre un clau, rostollar, manxar, sucar (amb opció més heteropatriarcal d’afegir-hi “el melindro”), gitar-se, cardar, fer margeres i etc. La cosa va d’això. Bé, de fet va una mica més que d’això, car la delitosa Caballol no només lluita contra el celibat a fi que el seu marit pugui cantar missa, sinó perquè torni a exercir de bisbe, que és cosa de més glamur.

Jo comparteixo fil per randa els motius que fonamenten la petició de la nostra protagonista. A banda de les contingències teològiques (i del fet que el celibat sigui una prohibició d’història ben recent en la doctrina jurídica eclesial), considero un autèntic crim que una determinada fe obligui a castrar la natural sexualitat dels homes. Si un servidor vol dedicar (opcionalment) el gaudir de la seva pebrotera a l’altíssim no m’hi podria oposar, perquè amb la part mitjana del cos cadascú fa el que vol i pot. Però coaccionar qualsevulla persona a la renúncia de les peticions del propi desig és un acte delictiu. Des d’aquesta perspectiva, desitjo que la Sílvia tingui tot l’èxit del món i entenc a la perfecció que per dur a terme la seva lluita s’hagi aprofitat de l’anterior fama i posició jeràrquica del seu marit per (com ella va confessar durant l’entrevista) arribar a cartejar-se amicalment amb el Sant Pare.

El bisbe Novell hauria de demanar disculpes a tota la gent que va jutjar, coartar i amargar la vida promovent la versió més sinistra i estricta del cristianisme, especialment en l’àmbit de la sexualitat

En tot plegat només hi tinc una objecció. Veient que exerceix de portaveu del seu il·lustre espòs (en la seva legítima petició de follar i fer missa), pregaria que Sílvia Caballol exigís a Xavier Novell un quelcom tan cristià com demanar perdó. Diria que, abans d’erigir-se en un apologeta de l’apertura de mires davant la societat catalana, el bisbe Novell hauria de demanar disculpes a tota la gent que va jutjar, coartar i amargar la vida promovent la versió més sinistra i estricta del cristianisme, especialment en l’àmbit de la sexualitat. Entenc que el bisbe (ho confessà abraçat amb la seva dona en una breu intervenció amb Ustrell, abans de l’entrevista) vulgui establir un cisma entre el “ciutadà Xavier Novell” i la seva antiga condició de prelat. Però les conversions tenen el límit del mal que la teva ideologia ha infligit als altres.

Bisbe, entenc a la perfecció que vulguis follar i fer missa. Però abans, tingues la bondat; demana perdó i no utilitzis la senyora per fer campanya, que fa de mal cristià. Gaudeix dels privilegis que t’ha regalat la societat dels ateus —la nostra, la meva—, aquella on tothom pot exercir la fe i compartir-la, bo i anant descansat de baixos per la vida. Que tingueu sort. Amén.