Aquest mitjà informava fa uns dies d’una notícia de The New York Times sobre el fet que l’esperada ofensiva terrestre israeliana a Gaza s’estava retardant per les males condicions meteorològiques, quelcom a priori del tot versemblant.
De fet, si la meteorologia fos el principal element decisor d’aquesta incursió —amb conseqüències ara per ara difícilment avaluables—, basant-nos en les previsions que tenim avui, l’ofensiva israeliana hauria d’iniciar-se demà dimecres, a molt estirar divendres. Però és evident que la meva és una predicció massa agosarada, començant pel fet que les projeccions meteorològiques que es poden trobar a la xarxa en obert són molt diferents de les que deu fer servir l’exèrcit israelià.
Ara bé, si seguim en detall l’evolució del que està passant, no només a Israel-Palestina, sinó també a tota la regió, es podria pensar que la meteorologia potser ha estat una bona coartada (fins i tot en el cas que fos real) per tal de posposar una invasió plena d’incerteses i donar marge a l’actuació, sobretot, de la diplomàcia americana.
Un ajornament fruit de la pressió de la Casa Blanca sobre el govern d’Israel per tal d’intentar activar elements que ajudin a desescalar, ni que sigui mínimament, la situació, i assegurar que la inexorable invasió terrestre de Gaza es faci amb el nombre més baix possible de víctimes civils.
Algú amb poder i influència real està intentant rebaixar la temperatura d’una regió que es troba a tocar de l’abisme
I és que si seguim en detall la intensa agenda dels darrers dies d’Antony Blinken, el secretari d’Estat (equivalent al ministre d’Afers Exteriors) dels Estats Units, veurem l’enorme esforç que està fent el govern de Biden per intentar evitar mals majors en un context extremadament volàtil i perillós. En pocs dies, hem vist Blinken a Israel reunint-se amb Netanyahu, però també amb víctimes de Hamàs; cosa que el primer ministre israelià no s’ha atrevit a fer encara, per por als retrets que segurament rebria pels errors de la seguretat israeliana sense els quals no es podria entendre el desastre del 7 d’octubre. D’allà Blinken es va dirigir al Caire, seguit d’Amman i ahir de nou a Tel-Aviv, sense oblidar les converses clau amb l’Aràbia Saudita.
Al mateix temps, consten intenses gestions nord-americanes amb Qatar i Egipte per aconseguir l’alliberament d’alguns dels ostatges, per pocs que siguin, buscant algun petit signe que pugui ajudar a refredar una situació fins ara mai vista. Encara més, els Estats Units estan treballant per establir corredors humanitaris i zones segures al sud de Gaza, no sols per intentar evitar al màxim el nombre de víctimes civils, sinó també pensant en el futur; perquè com més alta sigui la quantitat de morts a Gaza, més difícil serà construir un futur amb un mínim d’estabilitat a la regió i, en especial, a Israel.
Òbviament, l’ajornament de la invasió israeliana no s’hauria fet de manera “gratuïta”, i més enllà de la “filtració meteorològica” a The New York Times, hauria anat acompanyat de l’anunci per part del secretari de Defensa americà, Lloyd Austin, de l’enviament d’un segon portaavions, i corresponent flota, a la Mediterrània oriental. Un clar gest, sobretot dirigit cap a Iran i Síria, però també a Hezbollah, del nivell de compromís dels EUA amb la seguretat d’Israel.
En qualsevol cas, sigui certa o no la meva hipòtesi sobre el factor meteorològic en els tempos militars i diplomàtics a la regió, el que sí que es confirma és el rol clau de Blinken —amb tot el suport de la Casa Blanca— com l’home que cerca o intenta construir “solucions”, ni que siguin parcials, en un context d’una complexitat i incandescència extrema. I si bé és cert que alguns analistes apunten que aquesta iniciativa nord-americana es deuria a motius diversos dels quals indico, el que és en qualsevol cas rellevant és que algú amb poder i influència real està intentant rebaixar la temperatura d’una regió que es troba a tocar de l’abisme.
Quelcom que contrasta clamorosament amb Benjamin Netanyahu, les crítiques al qual no paren de créixer al seu país, no sols per les importants responsabilitats amb els esmentats fiascos en els àmbits d’intel·ligència i defensa que van comportar que l’atac terrorista de Hamàs resultés en un nombre esgarrifós de víctimes mortals i segrestats. També per la manera en què està gestionant la crisi, ja que, com s’ha dit, encara és hora que visiti les víctimes i, de fet, només va parlar amb els familiars dels ostatges després que es fes públic que el president dels EUA, Biden, havia tingut una videoconferència de més d’una hora i mitja amb alguns d’ells.
Tot plegat ha atiat de nou les acusacions de part de la premsa israeliana contra el seu primer ministre, al qual, de nou, acusen d’estar més preocupat del seu futur polític que de l’interès general del país que dirigeix. Un país i una regió que s’enfronten al pitjor desafiament en moltes dècades. Un conflicte que si la comunitat internacional no és capaç de contenir, podria tenir uns efectes desestabilitzadors a escala regional i global difícils de controlar.