A Madrid volien passar pàgina de l'1 d'octubre amb la complicitat dels partits del procés i no sembla que se n'hagin sortit. La repressió espanyola ha liquidat la majoria absoluta de l'independentisme set anys després del 155. El règim autonòmic s'ha convertit en una incineradora de polítics joves i experimentats, però Espanya continua bloquejada sense poder anar endavant ni enrere. S'ha destruït l'ecosistema polític català amb l'excusa d'una judicatura colonial, ancorada en els preceptes del franquisme i del terrorisme d'ETA.
El projecte d'Oriol Junqueras, de pacificar Catalunya a canvi de reformar l'Estat, ha fracassat. L'alternativa de tornar a la sociovergència del segle XX tampoc no sembla que acabi de tenir sortida. El PSC ha guanyat, però governar Espanya i Catalunya a la vegada, sense matar mosques a canonades, és més complex que en temps de Pasqual Maragall. Els socialistes difícilment podran utilitzar ERC i els partits de la vella CiU per distanciar-se de Vox i del PP. L'espanyolisme descobrirà de mica en mica que està més atrapat entre Europa i Catalunya del que es pensa i que la seva política d'esbravament és quasi tan estèril com la del procés.
De moment, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras encara són els millors polítics del país, i Madrid no té un substitut per a Pedro Sánchez, que també està amortitzat però manté el PSOE cohesionat, gràcies a la situació de Catalunya. Amb tots els errors, totes les mentides, i totes les pressions que han rebut, Junqueras i Puigdemont continuen sent irreemplaçables, tant en els despatxos com en els seus partits. Cap dels seus hereus, rivals o predecessors ha demostrat res que serveixi per jubilar-los, ni per donar-los cap lliçó. Només Sílvia Orriols pot competir en carisma amb ells.
El poble català s'haurà de reinventar, i ja no podrà fer-ho, ni volent, dins de la democràcia espanyola
Naturalment, hi haurà nous intents de saquejar els espais en declivi que es van crear amb el procés, però com s'ha vist en aquestes eleccions l'oportunisme només funciona en temps de vaques grasses. La democràcia espanyola és com un cotxe que té les rodes punxades, i l'única cosa que els polítics poden fer és treure-li el llustre en un voral de carretera. Mentre Puigdemont estigui en circulació, dubto que Madrid aconsegueixi passar pàgina de l'1 d'octubre. Si se li dona una sortida a través de qualsevol titella, el gen convergent morirà a mitja remuntada i la tensió pujarà de pressa, com va passar en temps del president Montilla, però sense tanta poesia.
Els símbols són difícils de matar, només es poden superar amb símbols més inspiradors (com va fer Jordi Pujol després d'una guerra i d'una dictadura), o amb una violència persistent. El perill, per a Catalunya, és que la caiguda del miratge autonòmic malmeti l'interès dels catalans per la política. Si el país no es despolititza o cau en posicions ideològiques dogmàtiques, la situació millorarà. Com es veu en el mapa electoral, l'Estat mira de mantenir-nos lligats al segle XX, però la Catalunya dissenyada pel franquisme només ha pogut donar la victòria al PSC amb l'ajut d'una l'abstenció massiva i conscient, exercida a contracor.
El somni humit d'Inés Arrimadas, d'expulsar els catalans del joc electoral espanyol sense matar-los, ha triomfat. Seria absurd pensar que això no tindrà conseqüències a mitjà termini en l'àmbit econòmic i social, i més tard en el polític. El poble català s'haurà de reinventar, i ja no podrà fer-ho, ni volent, dins de la democràcia espanyola. La immigració tendeix a votar partits estatals, per un sentit pràctic lògic, però no se sent espiritualment espanyola com els espanyols originals, que es van morint a poc a poc, sense haver fet aportacions memorables al país ni deixar gaire rastre artístic.
Catalunya té una crisi existencial perquè creia que podria fer les paus amb la seva història moderant la catalanitat. En aquest sentit, el procés sí que s'ha acabat i el que vindrà, si es continuen fent experiments, no serà gens divertit de viure. De moment, el PSC haurà de gestionar la destrucció del país, l'excés de població i l'espoli perpetrat per les necessitats del gran Madrid, tres problemes que van perfectament lligats, com es veurà cada cop més. Mentrestant, el poble català pot començar a recuperar forces, i agafar distància amb unes institucions que ja van fer la seva funció i que actualment només serveixen per narcotitzar-lo i per matar la seva creativitat.