El tema estrella del cap setmana ha sigut el casori de la Inés Arrimadas i el Xavier Cima. Com està passant des de fa un any, els diaris han corregut a explotar aquest amor suposadament contra natura per mirar de treure’n un profit polític. Els discursos s’han tornat tan abstractes i les paraules han esdevingut tan buides que qualsevol manifestació de vida és immediatament vampiritzada o atacada per les forces de l’obscuritat. 

El fet que dues persones de països diferents s’estimin és la cosa més natural del món, sobretot ara que la gent viatja i que els vols són tan barats. De fet, és més difícil que dos espanyols o dos catalans d’ideologies diferents s’entenguin que no pas que un català i un espanyol s’enamorin en plena guerra freda. Al final, un matrimoni depèn de la vida concreta; és a dir, de quins restaurants t’agraden, de quines coses et fan riure i de quines escenes t’entendreixen.

A l’hora de triar entre l’escola pública o l’escola privada, el país compta ben poc. I tampoc no compta gaire a l'hora de quedar-te en una festa o de marxar-ne. Malgrat que la ideologia condiciona els valors, jutjar una persona pel programari d’un partit és de primari d'aquests que gaudeixen linxant innocents a tuiter. No són les coses que nosaltres estimem, sinó la manera com l'altre estima les seves, el que alimenta el nostre cor. A l'amor només se li poden posar fronteres personals, sinó la humanitat no evoluciona.

La gent connecta i creix a través de la sensibilitat, no pas a través dels discursos que els polítics fan per dominar la massa i per navegar entre la selva d’interessos que intenten fulminar-los o comprar-los. Els polítics han de lluitar per no ser devorats per la seva activitat social, que es una comèdia esgotadora. Si la vida no va més enllà de l'actualitat política, es deshumanitzen i les il·lusions es van marcint.

El casament de l'Arrimadas i el Cima genera morbo perquè qüestiona els discursos establerts i perquè apel·la a una veritat més alta. Sense amor una societat es consumeix de pragmatisme; és aquesta intuïció la que ha donat relleu al casori i ha generat expectació al voltant seu. Justament per això trobo que és una llàstima que Cima s’hagi avingut a esborrar els tuits que va fer entre 2011 i 2015.

No ho dic només perquè desmenteixen el discurs de la fractura catalana; de vegades hem d'acceptar la demagogia per no morir de tenir massa raó. Ho dic perquè eren un monument als seus orígens, a la història de la seva vida, a la llibertat amb la qual els dos enamorats fins ara han fet el seu camí. Esborrant els tuits, Cima dóna a entendre que si Catalunya fos independent el matrimoni no sobreviuria i això el posa a l'abast dels llops.

Estic segur que ho ha fet per no perjudicar la seva dona –els homes fem grans tonteries per motius molt nobles. Però també em sembla que hi ha gent que espera crear un espai polític nou al voltant del matrimoni. Des de fa cosa d'un any, veig interès a demostrar que dins l'Espanya Constitucional tots els amors són possibles. Si l'estratègia consisteix a esborrar tuits i a fer promoció de Pronovias dubto que el projecte arribi gaire lluny, perquè l'independentisme no està pensat contra ningú. 

Tendim a creure que la democràcia es defensa amb grans discursos sobre la corrupció, l'economia o la legalitat i es defensa molt millor amb petites decisions individuals, que de vegades ens costen un disgust però que a la llarga ens fan més forts. És defensant la dignitat dels nostres amors concrets que els debats evolucionen i que els països es tornen més dinàmics i robustos. Si sempre cedim als prejudicis, els prejudicis es mantenen i van atiant una bola d'impotència fins que un dia surt un Donald Trump.

Aleshores els mateixos que treballen per mirar de convertir l'amor en màrqueting, parlen de populisme.