Amb la decisió intel·ligent del PP de no acceptar una coalició amb Ciutadans —que no hauria estat una coalició, sinó una fagocitació—, s’inicia el naufragi final de la formació taronja. El partit que va néixer per atacar els drets nacionals de Catalunya amb una desacomplexada agressivitat dialèctica, convertit en l’instrument més eficaç per a la demagògia anticatalana de baixa estofa, està en fase definitiva de descomposició, amb la coneguda pudor que produeix tota la podridura. Les batusses finals entre els que volen ser fitxats pel PP —com l’eurodiputat Adrián Vázquez, que fa temps que s’ho treballa—, o els que volien la coalició per continuar remenant una cua que ja no tenia ni pèl, ni plomes, és un espectacle de crispetes, si més no entre la ciutadania compromesa amb la nació, que ha patit les invectives, el menyspreu i el patrioterisme espanyolista d’aquesta genteta. Que uns personatges tan allunyats de la concòrdia, la negociació i el pacte hagin patrimonialitzat la Constitució, que teòricament naixia com a territori de pacte, diu molt d’ambdós: del partit i de la mateixa Carta Magna.

Ciutadans ha estat allò que en ciència política se’n diu un “partit escombra”, de l’estil dels nascuts després de la Segona Guerra Mundial, les característiques dels quals eren reduir al màxim el bagatge ideològic, no entrar en el debat de classes i defensar determinats grups d’interès. Però amb una diferència que els allunyava dels seus homòlegs: la centralització del seu discurs en la defensa d’Espanya, una Espanya òbviament unitària, uniforme i implacable. No és una casualitat que naixessin a l’empara de les primeres mobilitzacions catalanistes, quan començava a quedar palès que el país es movia de centralitat i que l’autonomisme ja no podia donar corda. Eren els temps de l’intent d’un nou Estatut que després va ser retallat per totes bandes, tal com va recordar Alfonso Guerra amb la seva fatxenderia habitual. Si els partits escombra històrics eren amorfs ideològicament, i basculaven com una baldufa entre ideologies, Ciutadans no ha arribat ni a tenir aquesta paleta de colors, perquè estava tan obsessivament centrat en la lluita contra la identitat, la llengua i els interessos catalans, que ni tan sols era un partit escombra. Tal vegada, per ser més precisos, seria un partit escombraries.

A Catalunya, Ciutadans varen fer la feina de bons patriotes espanyols en terra díscola, uns autèntics virreis de boca grossa que mai no varen aportar res al país, excepte la bronca

Altrament, res del que va significar a Catalunya resultava històricament nou. Durant els anys del riverisme, vaig tenir l’ocasió de llegir molts discursos d’Alejandro Lerroux, arran de la meva novel·la Rosa de Cendra, que passa durant la Setmana Tràgica de 1909, i on la demagògia lerrouxista va resultar tan eficaç. Doncs bé, era tanta la similitud entre Lerroux i el verb agressiu, desaforat i fatxenda de Rivera, que semblaven parells, com també eren parells els seus interessos: la destrucció del fet nacional català. Durant tots els dotze anys de mobilitzacions ciutadans, primer d’octubre i la posterior repressió, Ciutadans va ser un gran comodí per als altres partits espanyolistes, que veien com els estalviava part de la feina bruta. A diferència de Vox, que òbviament també va ser molt útil per als interessos repressius de l’Estat —i per això va tenir tant de protagonisme als judicis—, Ciutadans no presentava una màcula d’extrema dreta, i, a falta de contingut ideològic, no se sabia ben bé què era, de manera que podia tenir més capacitat d’influència. El seu èxit electoral, en plena repressió del 155, va venir justament d’aquesta doble condició: un espanyolisme radical i desmesurat, amb una ideologia efímera, que no inquietava com inquieten els voxaires.

A Catalunya, Ciutadans va ser el que va introduir el castellà al Parlament, les maneres bronques i maleducades, l’estil de barra de bar a les cinc de la matinada, i sempre ho va fer amb la bandera espanyola a la boca, no fos cas que ens oblidéssim que érem una colònia. Varen fer, doncs, la feina de bons patriotes espanyols en terra díscola, uns autèntics virreis de boca grossa que mai no varen aportar res al país, excepte la bronca.

I ara que la feina està feta, ja no valen per a res. És possible que, si tornem a fer un envit a l’Estat, reapareguin amb noves sigles i noves cares, perquè l’Estat sempre fa servir la maquinària lerrouxista per combatre, des de dins de Catalunya, les reivindicacions nacionals. Però de moment aquests de Ciutadans estan amortitzats, i feta la feina bruta, arriba la jubilació. No cal dir que els més llestos es col·locaran sota les faldilles del PP —o tal vegada sota les del PSC, atès l’espanyolisme militant de Salvador Illa—, i la resta navegarà per l’espai sideral o pels micròfons, que sempre serveixen com a quota espanyolista en el nostre servil univers mediàtic. Sigui com sigui, s’extingeixen com els dinosaures, a l’espera d’alguna clonació posterior, si Catalunya torna a alçar el vol. Han estat el pitjor que ha passat a la política catalana des de la democràcia, sense comptar l’extrema dreta, que mai no ha de comptar. Res més a afegir, excepte la dita per l’ocasió: senyors de Ciutadans, bon vent i barca nova.