En arrencar l’any, no parlaré d’economia, ni tampoc em referiré a l’espectacle "Bona gent" del Quim Masferrer, ni a la preciosa cançó "Alenar" de la Maria del Mar Bonet (1977), que diu "tres portes tinc a ca meva, obertes a tots els vents: la que està oberta per tu, l’altra per la bona gent". Va de bona gent, que te’n trobes molta per la vida quotidiana, però aplicat a una experiència personal recent.
No és fàcil resumir què és el que exactament caracteritza la bona gent. Les persones que reben aquest qualificatiu presenten múltiples atributs, tant pel que fa al seu comportament com a la seva manera de ser, la manera en què gestiona situacions que es generen quan entra en contacte amb altra gent. El sentit comú fa pensar en alguns dels seus atributs: senzillesa, empatia envers els sentiments d’altri, respecte en el tracte personal i a les diferents opinions, humilitat, reconeixement de les limitacions pròpies, afecte cap als altres, especialment als que més ho necessiten, disposició a ajudar, no creació de conflictes innecessaris, generositat, entre d'altres.
El concepte de bona gent contrasta una mica amb un altre concepte molt usat en economia, l’autointerès, que s’utilitza per a justificar, per exemple, que les empreses es mouen pels beneficis propis i que les persones prenen decisions i es comporten de manera que puguin millorar el seu benestar. L’autointerès no s’ha de confondre amb l’egoisme. El primer busca el benefici propi, però de manera que no ignora ni perjudica els altres; el segon busca el benefici propi sense considerar que el seu comportament pugui perjudicar els altres.
Anem a l’experiència personal recent: un grup de senderistes (sis parelles i quatre persones sense parella), que no es coneixen entre ells, comparteixen durant set dies a principis de gener un programa preestablert d’excursions de muntanya, amb guia, transport en minibús (ens porta a l’origen i ens ve a buscar al final de l’excursió) i residència al mateix hotel. Esmorzar i sopar, junts, a la mateixa hora i lloc; dinar a la muntanya, cadascú a la seva.
En acabar el viatge, satisfacció d’haver-lo compartit amb desconeguts inicials que ara ja no ho són tant: bona gent fa bon viatge
Es pot dir que som davant d’un "grup d’interès", no pas monetari, com els que coneixem d’associacions empresarials o d’afectats per les hipoteques, sinó un grup d’interès en la muntanya i en el senderisme. Tothom que es fica en el grup desitja fruir dels paisatges, endinsar-s’hi, conèixer-los de prop, trepitjar-los, observant i estimant la natura. Com a amants de la cosa, tot es fa amb el màxim respecte per l’entorn. Compartir aquesta estima, aquesta admiració i respecte per la muntanya, d’entrada, és molt compatible amb el fet que al grup t’hi trobis bona gent.
Aquest grup comparteix més coses. La primera, la propensió a l’esforç. Caminar hores (per pla, en pendent de pujada o de baixada) comporta un sacrifici físic que tots els membres estan disposats a fer. La segona és que, en anar en grup, per bé que els nivells de dificultat del que et trobaràs estan predeterminats i tothom els coneix, a les excursions s’avança en bloc, amb mínimes desviacions individuals permeses, que sempre tenen en comú l’arrencada en grup, el descans en grup i l’arribada a la destinació en grup. Això requereix que cada membre s’ha d’adaptar al ritme global: els que anirien més de pressa han d’alentir el pas, els que van més a poc a poc han d’espavilar-se per a no condicionar massa el ritme grupal.
La convivència diària amb el grup és de més de 14 hores diàries, de manera que et trobes individualment amb tothom gairebé permanentment, sigui caminant, sigui fent una parada, sigui asseguts a taula, sigui escoltant el guia, sigui al minibús. Parles, coneixes, escoltes...
En acabar el viatge, satisfacció compartida pel que vam experimentar des del punt de vista senderista i del que vam descobrir en termes de natura, paisatges, història del lloc, etcètera. Però també satisfacció d’haver-ho compartit amb desconeguts inicials que ara ja no ho són tant. Una de les persones del grup ho va resumir en una valoració que m’ha inspirat aquest article: "bona gent fa bon viatge". I això no és mèrit de ningú en particular, es genera en la dinàmica grupal, de la mateixa manera que hi poden haver experiències semblants en les quals aquesta sintonia no es generi.
Podem trobar-nos amb "bona gent" arreu. A la muntanya és relativament fàcil, per la sintonia d’entrada per l’estima a la natura, com el que he indicat. Però, personalment, podria posar altres exemples, que van en la mateixa línia d’estima per una cosa i l’esforç; per exemple, la coral en què canto. Aquell concepte econòmic anomenat autointerès de les persones s’eixampla per a incorporar-hi coses addicionals: compartir, riure junts, perseguir en grup un objectiu, conviure en l’esforç, escoltar els altres, ajudar-los si pots... De fet, més que comportar-se buscant l’autointerès personal, que existeix, també es busca compartir gustos i reptes. I quan això es dona, diria que és més fàcil trobar-se amb bona gent.