Els catalans som un poble amb passatges històrics violents. No necessàriament som els més violents. Però la nostra història és plena de vius exemples de la violenta manera de resoldre els nostres problemes —especialment en el conflicte polític. De la Guerra Civil Catalana del 1462 a la Guerra Civil Espanyola del 1936 els exemples s’apinyen en els nostres llibres d’història i la nostra memòria.

Tanmateix, avui per art de màgia els catalans ens veiem com els més pacifistes del món i de la història. Mas va elevar aquest caràcter nacional a l’essència fonamental de l’independentisme contemporani. Com s’ha operat la transició de passar de la revolució de l’estiu del 1936 al pacifisme com a tret identitari diferencial retroactiu dels catalans?

Quan un poble sofreix martirialment dues «hores zero»—calc de l’Stunde Null de l’Alemanya nazi derrotada el 1945—, les transformacions són traumàtiques i es necessita el pas de diverses generacions per revertir-ne els efectes devastadors. He tractat ja el significat i impacte del 1714 hora zero i del 1939 hora zero. He tractat també la por amb la qual els catalans viuen la violència com el temor omnipresent que potser caldria pagar per la independència. No m’he estalviat crítiques a l’ús que hem fet de la història per tal de justificar un present tan diferent del nostre passat. A fi d’harmonitzar passat i present, hem acabat sacrificant el passat i vivint el present al dia a dia i amb una memòria falsa. En aquest sentit, només així es pot acabar entenent la desnaturalització de tots els nostres episodis violents en la història i la profunda infantilització que va patir el 1714 durant el tricentenari.

En el fons, ens volem pacifistes des de sempre per justificar que vam perdre una guerra i vam ser franquistes, fins al punt que Franco se’ns va morir de vell al llit. D’aquí els estralls que hem acabat projectant al projecte independentista i la invenció de l’anomenat procés.

La cultura i pensament de la postguerra europea van contribuir certament a la pacificació d’Europa i a la consolidació d’una cultura de la pau després de la major destrucció concebible en un guerra. La devastació del continent va forçar el pacifisme sense que això es convertís en un trauma d’efectes retroactius. És a dir, els europeus no van haver de reescriure la seva història per fer-se pacifistes, ni van haver d’estar justificant permanentment de ser els més pacifistes; al contrari, els europeus han d’estar justificant tothora no ser ni haver estat pacifistes.

La gran diferència entre ells i nosaltres és que la seva derrota no va anar acompanyada d’una ocupació perllongada i la conversió de nació lliure en colònia de règim extractiu al cor d’Europa. Alemanya va perdre la guerra, va ser ocupada, va purgar-se relativament i ha anat caminant per reinventar-se tot assumint el seu passat i deslliurant-se del jou de l’ocupació aliada. Encara avui. La gran diferència és que Alemanya és una nació lliure que lidera el continent i Catalunya roman colònia d’Espanya.

Espanya hauria d’aprendre que Catalunya no és el seu major problema, sinó que l’és considerar Catalunya com un problema capaç de definir quan una democràcia pot funcionar com a tal i quan no

Els nostres traumes històrics són una insuportable cotilla psicològica amplificada per una democràcia espanyola concebuda amb uns límits específicament marcats per subjugar Catalunya. Espanya hauria d’aprendre que Catalunya no és el seu major problema, sinó que l’és el fet que consideri Catalunya com un problema capaç de definir quan una democràcia pot funcionar com a tal i quan no. L’herència de Franco no és solament el nostre pacifisme històric impostat: abasta també les línies rectores de les grans mancances democràtiques d’Espanya.

Per fer la independència no ens cal la violència. Però encara ens cal menys el pacifisme naïf. Situats avui dins l’Europa del pensament líquid de postguerra postmoderna, dins la Unió Europea, el risc irreal de la violència hauria de ser la nostra preocupació més insignificant. És l’obsessió dels espanyols i el seu govern per justificar-se en els seus atacs d’estat contra els independentistes i per excloure l’ús dels mecanismes democràtics—el referèndum—en la resolució de la qüestió dels catalans. De la mateixa manera que els espanyols haurien de renunciar a l’ús de la nostra violència inexistent, els catalans hauríem de renunciar a l’ús del nostre pacifisme impostat. Ni la nostra història, ni el nostre present són culturalment pacifistes. Si assumeixes el pacifisme bonista que avui tenim és assumir que pots viure en tirania i que acceptes el llegat del franquisme i el trauma castrador que ens representa. L’enginyeria social ens ha volgut fer els més líquids, postmoderns i cosmopolites del món i només ens ha fet més erms i estèrils en la nostra identitat i la nostra capacitat de resoldre democràticament els nostres conflictes polítics.

El nostre independentisme és essencialment pacífic perquè és democràtic. No pot ser de cap altra manera 

Si negues el que ets, si aprofundeixes en una castració franquista per tal de ser el més democràtic-liberal-tolerant-pacifista-naïf, crees un monstre que sempre serà de nació esclava i colònia explotada— i paradoxalment gens democràtic, liberal o tolerant. El pensament de postguerra havia de servir per evitar una nova guerra, no pas per creure’ns el que no som. Espero i desitjo que els alemanys no es creguin que són pacifistes de perquè la seva invenció encara seria més aberrant que la catalana (sortosament, no s’ho creuen).

El nostre independentisme és essencialment pacífic perquè és democràtic. No pot ser de cap altra manera pel temps i l’espai del nostre context. La negació dels nostres episodis de violència ahir converteix l’altíssim valor d’emprar la democràcia en la resolució d’un conflicte polític en una caricatura condemnada a un trist final. Hem d’entendre que Catalunya preserva una part de la seva violència històrica, que el caràcter català històricament ha tingut passatges violents. Aleshores, podrem deslliurar-nos del darrer trauma franquista que arrosseguem d’ençà l’hora zero de 1939; després podrem encarar la resolució del nostre conflicte polític de la secessió amb molt més d’èxit i efectivitat. Això ens aboca tant al referèndum com a la unilateralitat i la desobediència. És el punt de ruptura sense violència que ens connectaria de ple amb la nostra història de debò.