Fa dos anys, l’historiador americà i professor de la Columbia University Mark Lilla va publicar un important article-assaig al New Republic sobre les característiques de la nostra «era llibertària». Com a bon deixeble de Lilla, al llarg dels anys he anat desgranant aquest concepte amb més o menys encert. L’era llibertària és l’intent d’hegemonia del no-relat i la intolerant tolerància de totes les opcions. Aquesta era d’hiperpluralisme es connecta amb les tesis de la fi de la història, l’absència de dialèctica en un mercat de política democràtica, i la legitimació de tota idea pel sol fet d’existir. No cal dir que amb el ferment neoliberal i, en menor mesura, neoconservador que alimenta aquesta noció d’era llibertària, el resultat és una societat que entronitza la llibertat individual, el pluralisme acrític i la desconfiança vers l’autoritat.

L’hegemònic «Kingdom of Whatever» (Regne de qualsevol cosa) de la nostra era llibertària ha tingut una curta vida en l’atenta mirada intel·lectual de Lilla. A la vigília de les eleccions presidencials americanes, a les pàgines del New York Times, Lilla proclamava l’adveniment d’una nova era: la nostra «era reaccionària». És cert que l’era llibertària podia haver començat amb Fukuyama i la seva fi de la història. Però no deixa de sorprendre que amb Trump s’acompleixi una nova era de reacció, quan això ja es podia haver proclamat, per exemple, poc després de l’11 de setembre del 2001.

Vaig adquirir l’estatut de deixeble de Lilla a la Columbia University justament en els temps que ell maldava per retratar l’era llibertària. D’aquell intent, per contra, en va sortir el seu darrer llibre The Shipwrecked Mind que aborda el pensament reaccionari contemporani. Per Lilla, el terme «reaccionari» no és pejoratiu, sinó que exemplifica un pensament polític investit de capgirar la societat en paràmetres conservadors per tal de revertir l’herència política obtinguda (sobretot si és liberal o progressista), i contenir la revolució socialista. Lilla identifica el naixement d’aquesta reacció en els intel·lectuals agrupats a redós del candidat presidencial republicà de 1964, Barry Goldwater. De tot plegat, se n’ha anomenat neoconservadorisme i ha estat, a voltes, un estrany company de viatge del neoliberalisme. El neoconservadorisme també ha estat far ideològic de Reagan, Tatcher, Joan Pau II i George W. Bush.

L’era llibertària és l’intent d’hegemonia del no-relat i la intolerant tolerància de totes les opcions

Com s’entén, doncs, que fa dos anys Lilla proclamés que vivíem en una era llibertària i que avui Lilla proclami que vivim en una era reaccionària?

Possiblement, Mark Lilla és el termòmetre d’un estat d’ànim intel·lectual, una mentalitat de l’elit opinòlatra d’experts mundials que veuen l’avenir amb preocupació esnob. Fa dos anys, malgrat els estralls de la Gran Recessió i el pessimisme en què ens vam instal·lar, la corrua d’experts professorals encara vivien en l’autocomplaença intel·lectual de la mentalitat triomfant. Les guerres americanes passaven en indrets llunyans —com els conflictes regionals limitats de la Guerra Freda— però sense els efectes del reclutament de la guerra del Vietnam. La carn de canó que s’enviava a l’Iraq o l’Afganistan era feliçment eixida de l’Apalatxia dels hillbillies —un forat negre en la geografia americana—. Els atemptats terroristes semblaven anar de baixa. I el món occidental podia ser prou frívol i insubstancial per predicar les bondats del no-relat llibertarià que Lilla va retratar amb tant d’esforç meritori.

Però després van venir els successius atemptats de París. L’Estat Islàmic va començar a ser senyor de la propaganda mediàtica del 2.0. La Gran Recessió va plantar llavors de ràbia, desigualtat econòmica i reviscolat classisme —que germina avui amb força—. La generació millennial s’endeutava de tal manera que se situava ja en la fallida tècnica. L’automatització laboral i la manca de feines decents feien la resta. De sobte, el populisme i l’autoritarisme semblaven receptes vàlides. Fora tolerància intolerant! A prendre pel sac mercat de pluralisme acrític! Visca l’autoritat i l’estat d’emergència constitucionalitzat! La ideologia torna, tremoleu colla de nyicris!

De sobte, el populisme i l’autoritarisme semblaven receptes vàlides. Fora, tolerància intolerant!

La classe treballadora blanca es revolta contra els germans obrers immigrants. Referèndums i eleccions destrueixen l’hegemonia dels experts que proclamen el camí, la llum i la vida. Els populistes de tupé escombren el sistema. Una mena d’esperit völkisch parafeixista recorre els carrers d’Occident. Els comunistes ja planifiquen de reedificar un salvífic mur de Berlín. Es recuperen les desfilades com esport nacional(socialista). Com si eixís d’un somni, el professoral Lilla ha descobert brutalment que la seva era llibertària s’ha convertit en una trampa reaccionària i una nova era de pors i inestabilitat arribava dos tristos anys després. El real colpeix sempre de manera obscena.

La realitat és que el nostre present és producte de l’era llibertària. La reacció sempre hi va ser present. Els comunistes sempre van fer el seu ABC. El capitalisme liberal sempre va flirtejar amb l’autoritarisme quan convenia. La vanitat intel·lectual va dur Lilla a pensar que la seva nostalgiada visió no-ideològica del món duraria per sempre i que seria dogmàtica en la manca de dogma. De l’era llibertària n’havia de sortir alguna cosa. Segurament, l’era llibertària no ens ha deixat encara. La tenim ací. Tanmateix, estem transmutant en una nova cosa. No sé què vindrà, ni si realment serà tan catastrofista com ens ho pinta el professoral historiador. Lilla simplement hi veu l’amenaça de qui té por que li prenguin les vaques. És per això que la descripció de la seva era reaccionària és eminentment estomacal i moral, com si reedités el llenguatge americà del red scare transmutat en Trump scare i aplicat al populisme autoritari de dretes que Trump encarna tan magníficament bé. En aquest exercici no es troba sol: l’acompanya la Internacional opinòlatra d’experts.

Potser —i només potser—, Lilla hauria d’invertir un extra libidinal en productes veneris abans de precipitar-se en la fixació d’una cronologia política cada dos anys. Així, les grans eres de la humanitat, com els coits, ens durarien una mica més i serien més ben dotats.