En la depredació turística que sofreix Barcelona ens fixem molt en el trist present i futur de Ciutat Vella i d’alguns barris com la Barceloneta, el Poble Sec o Gràcia. Per contra, es parla poc de l’Eixample. Això no significa que l’Eixample passi desapercebut. Els nivells de la pressió hotelera i dels pisos turístics s’acosten als de Ciutat Vella, i té zones monumentals com la de la Sagrada Família on el col·lapse de la zona és denunciat sistemàticament.
Tal volta imaginem l’Eixample com el cor genuïnament urbà de Barcelona. Per consegüent, com que és un vast espai lluny de ser homogeni i sense la cohesió d’un barri, ens pensem que l’Eixample podrà absorbir tots els cops que rep. L’Eixample també es col·lapsa, especialment a la xarnera que relliga la dreta i l’esquerra, a més de connectar la vella Barcelona amb Gràcia: hem perdut el Passeig de Gràcia.
De totes les artèries de Barcelona, el passeig és una de les que Cerdà va heretar (i respectar) en la seva trama urbana racionalitzada. El passeig ja era concebut com a tal en l’època de la Barcelona vuitcentista asfixiada per muralles. Era el transitat camí per anar de Barcelona a Gràcia. I, a més, era un lloc d’esbarjo. No debades, quan l’Eixample es va materialitzar i Cerdà va mantenir la grandesa i majestuositat del passeig, la burgesia barcelonina hi va edificar les seves residències i palauets. A principis del segle XX, els grans contribuents de la ciutat es trobaven al passeig i a la Ronda de Sant Pere, els carrers Ausiàs March, Casp, Pau Claris i Roger de Llúria.
Els locals hem perdut absolutament el Passeig de Gràcia, a punt de convertir-se en un parc temàtic d’ús exclusiu per a turistes
Més endavant, la importància i sumptuositat del passeig va atreure oficines i botigues de moda fina i cara. Això va anat en detriment del caràcter residencial de la via. Aquesta dinàmica es va culminar amb la construcció del nou edifici de la Borsa de Barcelona el 1994, una mena d’inútil indústria sabonera de la colònia.
A partir de l’eclosió turística de Barcelona, el passeig ha retrobat la seva vocació residencial, amb una intensificació del comerç de moda fina i cara. Això s’ha pagat a un alt preu. Els vells i nous apartaments del passeig a la venda són a preus propicis per a estrangers amb voluntat inversora. Quant a la part comercial, el passeig combina el xaronisme gastronòmic i tèxtil del tram baix i la moda clònica d’autor chic al tram alt. Pel mig han aparegut alguns dels grans hotels de luxe. El passeig s’ha convertit en l’aparador d’una mena de turisme. Res a objectar.
Quan una ciutat perd una de les seves artèries en favor dels turistes no ha de ser necessàriament una mala notícia si els locals i indígenes tenen encara accés i dret de propietat a l’àrea. Això és el que passa als Camps Elisis parisencs i la 5a Avinguda de Nova York. Per contra, els locals hem perdut absolutament el Passeig de Gràcia, a punt de convertir-se en un parc temàtic d’ús exclusiu per a turistes. On és el Madison Avenue per als indígenes rics? (No, l’Avinguda Pau Casals ni el carrer de Muntaner compten).
L’Eixample és l’espai més genuïnament barceloní -i el més desatès. Si cau l’Eixample, aleshores haurà caigut Barcelona
Naturalment, l’«efecte Passeig de Gràcia» s’estén als carrers veïns. Ha començat per la fal·lera estrangera de comprar propietats residencials per invertir-hi. Al carrer 57è de Nova York s’han erigit edificis exclusius per a aquesta mena d’estrangers: en diuen la billionaire’s row. No agrada, ni plau ningú, fins a tant que ja s’evidencien els signes de desacceleració i fracàs de les megatorres per a rics inversors evasors.
Sempre he defensat que cal crear riquesa (per després redistribuir-la). Però vendre’ns i perdre el Passeig de Gràcia només ens genera beneficis a curt termini sense que cap barceloní obtingui un autèntic benefici més enllà dels llocs de treball que genera el turisme de luxe de les botigues del passeig. Això és el germen del desballestament del cor de l’Eixample. L’Eixample és l’espai més genuïnament barceloní—i el més desatès. Si cau l’Eixample, aleshores haurà caigut Barcelona.