L'any 2007 els llavors joves polítics britànics Jeremy Hunt i Greg Clark, ambdós membres del partit Conservador del Regne Unit, van publicar un interessant article, o breu assaig, anomenat "Qui és progressista ara?" (Who is progressive now?) en el qual amb gran brillantor venien a redefinir el concepte de progressisme i a apropiar-se no només del mateix sinó, també, de l'espai polític que aquest representava.
En poques pàgines, entre Hunt i Clark van aconseguir desplaçar el partit Laborista cap a un extrem del tauler polític donant a entendre, i fent creure, que les autèntiques idees i polítiques progressistes eren les del partit Conservador i que, per això, eren ells i no altres els cridats a ocupar l'espai del progressisme i a ser els legítims mereixedors de tal qualificatiu, amb la qual cosa això tenia en l'imaginari d'un ampli sector de la població britànica de llavors.
De cop, es va redefinir l'espai polític britànic sense que ningú del partit Conservador s'hagués mogut ni un centímetre de les posicions en què l'havia col·locat la dura Margaret Thatcher i això va ser un gran exercici tant de comunicació política com de cinisme que, a més, va acabar arrelant i del qual va treure profit durant molts anys tot el conservadorisme del Regne Unit.
Bàsicament, Hunt i Clark el que venien a dir és que "Progressista" no és un terme d'esquerres o de dretes, sinó que implicava un moviment positiu per millorar, i la política ha de voler canviar les coses per a millor si és que pretén tenir algun sentit.
Per a ells, el rellevant era que al Regne Unit hi havia una tradició o tendència, durant anys, de demonitzar el "conservador" com a algú que no es preocupava per la societat, que es caracteritzava per ser ambiciós, egoista o individualista i, d'alguna manera, venal i desagradable quan, en realitat, no hi havia res més progressista que els conservadors britànics i les idees que ells defensaven.
De passada, també redefinien conceptes tals com redistribució, solidaritat, igualtat i tants altres que xocaven directament amb el nou concepte de progressia que pretenien implantar; lògicament, i sempre des d'un gran cinisme, aquestes idees van arrelar perquè eren senzilles d'acceptar pels mateixos conservadors i, també, perquè eren fàcils de "vendre" o instal·lar en l'imaginari d'amplis sectors d'una societat que, en aquells moments, estava profundament desconcertada.
Seguint la tècnica, i també la tàctica, d'Hunt i Clark a Espanya, encara que segurament ni tan sols els coneixen ni hagin llegit res del que ells han escrit, a Espanya s'ha viscut i s'està vivint un fenomen de similars característiques que té per protagonistes a una sèrie d'individus, grups de poder, partits i espais polítics que, provenint del franquisme s'han instal·lat en allò que han anomenat "constitucionalisme".
Com si es tractés dels demòcrates de tota la vida, s'han apropiat de la Constitució, del concepte —constitucionalisme—, dels emblemes i, sobretot, d'un espai polític que se suposava reservat o ocupat pels qui a la mort de Franco proposaven un canvi de règim, una modificació integral del sistema i un viratge definitiu cap a valors reprimits per moltes dècades.
A Espanya s'ha viscut i s'està vivint un fenomen que té per protagonistes a una sèrie d'individus, grups de poder, partits i espais polítics que, provenint del franquisme s'han instal·lat en allò que han anomenat "constitucionalisme".
Així, posicionant-se com els únics i autèntics defensors de la Constitució i dels seus valors, han redefinit no només el text constitucional sinó, sobretot, el sentit de cada un dels seus termes amb la rebaixa i degradació dels estàndards democràtics que això comporta.
En un moviment molt hàbil han "afranquitzat" una Constitució que va ser pensada, o això crèiem, per sortir del Franquisme i avançar en un procés de transició a la democràcia i integració en l'entorn geopolític europeu. La redefinició de conceptes i la reinterpretació de l'articulat constitucional ha permès, d'una banda, redefinir el text constitucional i, d'una altra, redirigir-lo cap a una visió de l'Estat que, cada dia més, costa identificar amb una democràcia.
No és que la Constitució digués i pretengués el que ells promulguen, sinó que, mitjançant l'apropiació del text, dels emblemes i del concepte, l'han modificat perquè, des d'un començament, els resultava molesta i contrària als seus propis interessos, als interessos que sempre havien defensat.
Posicionats com els autèntics intèrprets de la Constitució, com els "constitucionalistes" de veritat, van redefinir l'espai polític-democràtic i estan cisellant la societat, o a una majoria d'aquesta, per donar-li una forma que, analitzada des d'una perspectiva històrica, resulta més franquista que aquella que va sortir del franquisme.
L'apropiació del concepte i de l'espai per part dels qui són els dinamiters més importants d'un text, sens dubte millorable, que si era correctament interpretat donava espai per a una de millor i més sana convivència. Avui, després del pas dels "constitucionalistes" resulta difícil plantejar una simple millora perquè ja res no s'entén, s'interpreta ni se sent com diu la lletra del text sinó com ens ho han fet veure aquests falsos demòcrates.
L'èxit de tan pèrfida estratègia política és evident i per això fa anys que veiem com, un dia sí i un altre també, els mateixos mitjans de comunicació acaben assumint com a vàlida la tensió entre, per exemple, "constitucionalistes" i "independentistes" o entre "constitucionalistes" i "antisistema" quan, analitzat objectivament, els autèntics constitucionalistes som, justament, aquells a qui se'ns presenta com a contraris a la constitució, com a enemics del sistema.
És un error pensar, i fer creure, que és propi de defensors de la Constitució interpretar-la segons el que preveu el seu article 2 —la indissoluble unitat de la nació espanyola— o que la resta dels drets econòmics, socials, polítics i humans són modulables, restringibles i fins i tot suprimibles en funció d'aquesta indissolubilitat nacional, el que és tant com negar l'essència mateixa d'aquest text darrere el qual fa tants anys que són parapetats i en la defensa del qual tantes aberracions es justifiquen.
És un error pensar, i fer creure, que és de constitucionalistes, o d'autèntics defensors de la Constitució, vulnerar drets tan bàsics com el del jutge predeterminat per Llei, el de la presumpció d'innocència o el del jutge imparcial, per citar només alguns, o que aquestes restriccions o vulneracions de drets fonamentals són part del sacrifici que cal fer per defensar la sacrosanta unitat nacional, que seria el principal valor de la Constitució, quan no ho és.
És un error pensar, i fer creure, que és de constitucionalistes utilitzar i abusar dels recursos públics i de les institucions per perseguir tot aquell que no combregui amb la sacrosanta unitat nacional.
La redefinició de conceptes i la reinterpretació de l'articulat constitucional ha permès, d'una part, redefinir el text constitucional i, d'una altra, redirigir-lo cap a una visió de l'Estat que, cada dia més, costa identificar amb una democràcia.
En realitat, l'autènticament constitucional, el que és d'autèntics constitucionalistes, és just el contrari; és a dir, el que el text constitucional permetia i garantia, en la seva correcta i democràtica interpretació, era exactament l'oposat a allò que es va fent per part dels mal anomenats "constitucionalistes" perquè és dins d'aquest text constitucional on cabien tots i cada un dels desitjos d'aquells a qui ara se'ns defineix com a antisistema i, també, com a independentistes.
Parlar català o eusquera no era contrari a la Constitució, es tractaven de llengües oficials perquè així ho establia la Constitució que, a més, deia que "la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció"; però des de l'apropiació del concepte i de l'espai constitucional per part dels hereus del franquisme, drets tan bàsics com aquests van passar a ser no ja pecats sinó autèntics delictes.
El dret a decidir, fins i tot passant pel desig de marxar, tenia ple encaix constitucional i l'únic que no cabia a la Constitució era prohibir-lo; tanmateix, i des que aquells que a la mort de Franco es van amagar a espera de millors temps s'han apropiat del concepte i de l'espai, aquest tipus de drets també va passar a ser una mena de crim de lesa constitució.
El problema de la sistemàtica instal·lació de tal visió de la realitat, en la qual els franquistes són definits i acceptats com a "constitucionalistes", és que s'acaba per desgastar un text constitucional fins a acabar per deslegitimar-lo com a marc de convivència i cabuda de totes les aspiracions ciutadanes.
Avui, i gràcies als "constitucionalistes", la Constitució no sembla reformable sinó més aviat un autèntic impediment per a la supervivència i consolidació d'un estat democràtic i de dret.
En definitiva, la dinamitació de la Constitució per part d'aquests mal anomenats "constitucionalistes" obliga que tot autèntic "antisistema" —en realitat demòcrata— busqui sortides alternatives que van des d'un procés constituent fins a la secessió perquè, en realitat, l'únic que acaba no tenint encaix en una visió democràtica de la vida és el fet de continuar defensant com a pròpia una Constitució de què ja s'han apropiat, probablement de forma definitiva, aquells que, autoproclamant-se i ja sent reconeguts com a "constitucionalistes" no han estat cap altra cosa que els seus dinamiters.