Penós el paper que està fent RTVE a compte del fitxatge de Broncano. Ni aquest ni Pablo Motos no mereixen gaire atenció, excepte perquè puguem identificar que el que es discuteix en realitat no és la qualitat d'un producte televisiu (el principal criteri que hauria d'esperonar almenys la televisió pública), sinó com atreure l'audiència a una interessada posició ideològica des de l'entreteniment. Els afins al PP estan amb Motos; els altres, amb Broncano. I la diferència per al gran públic és que el segon el paguem (directament) entre tots, però quan i amb qui va ser d'una altra manera?

És sabut que la inoculació de consignes polítiques no es fa només ni principalment a través dels noticiaris. La manera més eficaç d'injectar en el públic eslògans, filosofies, noves fórmules de relació o pal·liatius al sentiment de culpa que puguin generar les vides fallides és elevar a arquetip qualsevol fracàs o esperpent, sigui a través de Merlí, Aquí no hay quien viva o Sexe a Nova York. L'avui tan aclamada Pobres criaturas de Lanthimos, amb una estètica que emula la d'alguna filmografia dels noranta avui ja oblidada, no és més que un enfilall de grans del rosari progre amb el qual, si no hi combregues, construir la palanca amb què expulsar-te del paradís de la correcció d'idees. Ningú no sembla preguntar-se com Bella, un cervell de nena empeltat en el cos d'una dona, té una obsessió (lliure, es dirà) pel sexe fins al punt de divertir-se fins i tot amb la prostitució. Per una altra banda, i emparant-se en la síndrome de Tourette, és el que també fa Joker, que no Batman (diferències entre Nolan i els seus spin-off), amb qui ens congraciem amb la maldat, excusant-la en condicionaments socials o psicològics.

La manera més eficaç d'injectar en el públic eslògans, filosofies o noves fórmules de relació és elevar a arquetip qualsevol fracàs o esperpent

Però tornem a Broncano i a la bronca generada: en què consisteix la fórmula del seu èxit? El punt àlgid de les seves entrevistes consisteix a preguntar a l'entrevistat per la seva butxaca i pel seu entrecuix, perquè són aquests els temes que exciten les passions voyeur per excel·lència: l'enveja i la morbositat. Guanyar diners o tenir alguna cosa que superi el nivell de la misèria provoca enveja, i recordeu-vos de mi quan es compleixi un vaticini: no queda tan lluny el dia en què tenir alguna cosa en propietat es converteixi en una greu ofensa a l'Estat... o a les àvides acumulacions de riquesa, que, cada vegada més permeses per aquell, fan impossible una sana competència liberal. I encara més anatema és avui l'opció per la castedat, d'aquella de la qual es burlen els qui competeixen per veure qui és més fresc, desinhibit o precoç. Així que envejar qui té alguna cosa i burlar-se del que s'absté es converteixen en l'al·licient més gran d'aquest programa. Un programa que caurà en l'oblit a la mateixa velocitat amb què ha estat encimbellat a l'èxit per aquest país que diu que veu els documentals amb la mateixa contundència que els números de les audiències delaten que no és veritat. Vaja, que per darrere (potser per davant) d'aquestes dues passions inconfessables, la mentida puja al podi com a campiona de les nostres debilitats.

De tot plegat, el que resulta més preocupant és advertir que novament, i com ja en tantes ocasions, les institucions veuen que es posa en dubte la seva credibilitat. Si ja ha passat amb la justícia, o amb els legisladors i tants òrgans constitucionals que en depenen, no és estrany que RTVE pugui ser també com ja va passar abans, però ara amb una virulència inusitada, escenari de lluites partidàries tan poc exemplars.