Ni David Broncano, ni Pablo Motos són madrilenys, però ho semblen. Broncano va néixer a Galícia, gran pàtria d’excelsos nacionalistes espanyols, es va criar a Orcera, localitat de la província de Jaén i es va fer com a professional a Madrid. Motos és valencià, de Requena, però és dels valencians bons, aquells que prefereixen que existeixi l’AVE Madrid-València que el corredor mediterrani que uneixi l’Espanya radial i, ja granadet, va caure a Madrid per fer-se càrrec d’un formiguer cada cop més blau i en el qual l’única reina és ell, envoltat de formigues obreres i servils.
Tant Broncano com Motos han fet miques aquella veritat que va cantar Raimon, que deia “qui perd els orígens, perd identitat”, perquè l’humor del gallec i l’humor del valencià, encara que diametralment diferents, són profundament madrilenys: un punt distant, un punt llengut, un punt d’amiguetes noctàmbuls i d’"avui t’estimo, demà ni me’n recordo de tu". Fins ara, Motos era el rei de la nit amb el seu talk show, però Broncano sembla que li ha pres la mida i la batalla tot just acaba de començar. No enganyo ningú si dic que prefereixo Broncano i "La Revuelta" que no pas Motos i "El Hormiguero", però tots dos emanen madrilenyisme a dolls, aquell paleto-cosmopolitisme castís desvergonyit que impera a les televisions estatals. Els nous temps són així. Madrid és Espanya, Espanya és Madrid, i el que no passa a Madrid és silenciat, llevat que sigui per demostrar que tot l'extraradi del Km 0 és un niu de delinqüència o decadència, com el que passa a Barcelona.
L’estil Broncano és innovador i sorprèn pel seu tarannà caòtic, un fals desgavell que domina a la perfecció un presentador capaç de fer jugar els seus convidats a un joc d’irreverències apte per a menors. Fins ara, els convidats de Broncano han sigut els de sempre, els que pul·lulen per la cort progre de Madrid, encara que amb l’amnistia i el procés han fet declaracions que els agermanen amb els altres cortesans més conservadors d'"El Hormiguero". Em refereixo a Millás i a Resines. L’últim, un actor poc dúctil, capaç de convertir qualsevol personatge shakespearià en Diego Serrano, és un socialista juràssic, però va demanar no votar Illa per la llei d'amnistia. I Millás, sempre tan progre, ha signat un munt de manifestos: un d’ells contra el Referèndum de l’1 d’Octubre, i un altre que anava encapçalat amb el lema "Más procés es más recortes". Es veu que la culpa de les retallades a Espanya és del procés català i no, entre altres coses, d’un dúmping fiscal madrileny del qual tots els membres de la cort —incloent-hi Millás i Resines— en viuen de conya.
Motos és l’altre costat de la balança. Ell és un nou-ric de la televisió, i allà on no arriba el seu talent com a entrevistador, hi arriben els calés, els seus col·laboradors i Trancas i Barrancas, dues formigues que tenen un humor de borratxo de bar de carretera secundària. "El Hormiguero" és un joc d’artifici amb molta pirotècnia, fet perquè Motos curi tots els seus complexos. Tinc la sensació que Motos, quan era jovenet, era un acomplexat, i el seu programa li serveix, per exemple, per reptar Chris Hemsworth al llançament de martell —per a sorpresa de l’actor— i tornar al seu pis de La Castellana per dir-li a la Laura, la seva dona: “avui he vençut Thor”.
L’humor del gallec i l’humor del valencià, encara que diametralment diferents, són profundament madrilenys
Tots dos talk shows es basen en l’humor i no són els únics que conviuen en una graella on, sovint, impera l’humor de P3, representat per un grup d’humoristes de la generació de Guillem Estadella, que han aconseguit que fins i tot un execrable com Arévalo sembli un insurgent. Però hi ha bons talk shows amb l’humor com a bandera que espero que sobrevisquin en la lluita ferotge que mantindran "El Hormiguero" i "La Revuelta" els mesos vinents. No em refereixo al talk show de Carlos Latre, mort ja des del dia del seu naixement pel fet d'estar massa supeditat al passat gloriós de "Crónicas marcianas". Em refereixo al late show de Marc Giró, fantàstic entrevistador d’intel·ligència hiperactiva, i al "Vosaltres mateixos", conduït pel mestre de “Nadie sabe nada”, l’Andreu Buenafuente. La supervivència d'ambdós garantiria, si més no, poder tenir una visió més perifèrica de l’Estat, amb uns quants convidats que escapin del cercle geogràfic que gira al voltant de la Puerta del Sol. I no menciono programes com "Col·lapse", de Ricard Ustrell, perquè aquest juga a una altra lliga, la de la informació, amb la millor cloenda que un espai d’entrevistes pot tenir: la visió mordaç de Sergi Pàmies.
No són temps fàcils per a l’humor per a qui —com és el meu cas— ha crescut gaudint dels Monty Python, ha imitat les blasfèmies verbals de l’Escurçó negre i, ja granadet, ha vist repetidament els especials de Ricky Gervais, Jimmy Carr o Sarah Silverman, o escolta diàriament "La competència", el millor espai radiofònic d’humor polític. Si t’agrada aquesta mena d’humor irreverent i políticament incorrecte, "El Hormiguero" és una versió postmoderna de les pel·lícules d’Antonio Ozores. I no passa res. Prefereixo les gracietes de la seva col·laboradora Susi Caramelo, natural de l’Hospitalet de Llobregat —que exemplifica el fracàs de la immersió lingüística— que l’humor del Club Super 3 d’alguns professionals catalans de nova generació de l’stand-up.
Des d’un punt de vista de l’enginy, en aquesta carrera de shares, Broncano té les de guanyar, perquè l’èxit de "La Resistencia" depèn exclusivament d’ell. Per contra, a "El Hormiguero", la mediocritat del presentador fa que tot depengui de la pasta que paguen a un convidat per deixar-se sotmetre als complexos de Motos. Però des d’un punt de vista polític, la balança es desequilibra. "La Resistencia" durarà el que duri Pedro Sánchez al poder.