Un dels arguments que brogeix rere el debat de l’accés a l’habitatge és la importància de tenir un lloc on fer unes arrels i sentir-se part d’una comunitat. Ahir mateix, l’articulista Marta Rojals escrivia que “A aquest ritme de rotació, ja em diràs com serà un país fet de gent que ha viscut saltant d’un pis a un altre, d’una corona urbana a la següent, d’una gàbia a una altra sense temps de fundar comunitats estables, protectores, irradiadores”. La comunitat és una premissa bàsica per a la maduració i el perfeccionament de l’home que —entre d’altres— la globalització salvatge i el cosmopolitisme abstracte han acabat infamant. L’home necessita la possibilitat d’unes arrels per aspirar a la possibilitat d’unes ales i per poder-se fer preguntes essencials com ara “qui soc?” i “quina mena de vida vull?”. Perquè això sigui així, la comunitat ha de ser una concreció localitzable, no una idea romàntica indicible.
L’assumpció que l’home es val de la seva comunitat particular en pro del seu desenvolupament personal és un dels pilars bàsics del pensament conservador que, més que com un argumentari, funciona com un posat aplicable a tots i cadascun dels debats que copen l’opinió pública. És un posat des d’on mirar-se’ls tots, vull dir; una prudència per procurar no passar tot el que és nou per essencialment bo. Precisament perquè la mecànica del pensament conservador no és la d’una doctrina qualsevol i precisament perquè l’home es val del seu entorn immediat, el pensament conservador presenta particularitats en tots i cadascun dels indrets on fa arrels. A Catalunya, el pensament conservador també havia tingut les seves.
Ara, però —i, sincerament, costa de traçar un punt d’inici—, l’espai ideològic que havia defensat el conservadorisme està mandrosament desatès, amb l’inconvenient que l’actualitat no cessa, la vida política del país avança i hi ha urgències que, en realitat, només poden explicar-se amb prou profunditat, amb prou concreció i amb prou integritat des del prisma de la lògica conservadora. Un pot plantar-se les xifres sobre habitatge als nassos, però no és el mateix dir “els joves destinen aquest tant per cent del seu sou al lloguer” que dir “els joves han d’anar-se’n dels barris —i, fins i tot, de les ciutats— on han viscut les seves famílies durant generacions”, “els joves tenen cada vegada menys fills i l’habitatge és un dels factors que hi fan forat”, “els joves no poden aspirar a la propietat si no és amb la crossa dels pares”. Més que sobre xifres, la lògica del conservador es mou sobre ideals. Si protegim certes coses i les transmetem de generació en generació perquè les valorem —essent la tradició l’espina dorsal d’aquesta transmissió encadenada— el lloc en què això succeeix també té un efecte, malgrat que de vegades només el considerem un escenari on existir.
Observant el debat sobre habitatge, sembla que només hi ha dues opcions: o seguim el Che Guevara de torn o fem fora els moros
El problema de tenir l’espai del pensament conservador menystingut és que, bo i que les urgències nacionals que demanen un pensament conservador solvent i musculós per ser adreçades no cessen, ningú hi dona resposta des d’una actitud conservadora. Una actitud conservadora desacomplexada malgrat l’oxímoron, m’atreviria a dir. Potser perquè demana respostes i fórmules massa embrollades, no prou mastegables i no convertibles en eslògans fàcils. O potser perquè sembla impossible que en algun moment surti a compte políticament. En aquest escenari, qualsevol debat és arrossegat a les posicions de l’esquerra més radical. En el cas de l’habitatge, és arrossegat a l’espai dels Comuns perquè l'afaiçonin com més a compte els surti electoralment, tothom s’ho empassi i, a l’hora de la veritat, no s’ofereixin solucions tangibles ni a curt ni a llarg termini. Ara el panorama polític català té l’extrema dreta xarbotada i també ho empantanega tot amb els seus apriorismes simplistes i expeditius. Observant el debat sobre habitatge, sembla que només hi ha dues opcions: o seguim el Che Guevara de torn o fem fora els moros. O renyem el jovent per no treballar prou i no voler anar-se’n de la seva ciutat, tal com fan alguns neoliberals despistats.
Costa molt no sentir-se incòmode en aquests termes en què la dreta s’associa irremeiablement a la culpabilització de qui demana arrels —només pel fet de ser jove i ser un mandrós potencial— o bé a les deportacions massives. Hi ha dies en què sembla que la dreta del país ha renunciat a ella mateixa, però la vida política del país fa surar tothora les conseqüències de renegar-ne. Passa amb l’accés a l’habitatge i passa amb gairebé qualsevol debat que s’abraoni sobre l’opinió pública monotemàticament, com ha passat aquests dies: l’eix dretà queda ancorat en posicions reduccionistes que deixen en ridícul qui s’hi adoba. Mentrestant, una part de l’esquerra només s’atreveix a parlar de comunitat o tradició passant per criteris d’utilitat material. A l’arena política de la dreta, però, sembla que no hi ha ningú amb dos dits de front disposat a trobar la manera pròpia dir certes coses en veu alta sense la por de semblar “massa d’esquerres”.