En el moment més convuls per al govern espanyol, amb la derogació del delicte de sedició i la polèmica reforma de la malversació, les tensions dins del PSOE tenen més calat que les del PP per més que intenti una suposada traca final de legislatura. Els barons autonòmics es resisteixen a les reformes per dues raons: la ideològica i el cost de cara a les autonòmiques. I per més que Javier Lambán i Emiliano García Page es desmarquin, el soroll cap a fora és menor que el malestar intern en nombroses federacions.

Més enllà de la bateria de lleis de la coalició en la seva recta final en el Congrés, les transaccions i els acords d'última hora de cara als dos últims plens de l'any, el PP continua sense capitalitzar la seva ofensiva en l'oposició. L'estratègia d'acusar el govern epsanyol de colpista cada setmana té un efecte tòxic en l'erosió de les institucions democràtiques. Però suma molts més desavantatges: és tan exagerat que no permet anar més enllà. Alberto Núñez Feijóo diu recordar "el cop del 81, les dècades de plom d'ETA i la declaració d'independència el 2017 a Catalunya". Així, sense matisos. Tot per concloure que mai no havia vist res igual a Pedro Sánchez ni recorda "la presa de control i la intervenció del poder judicial". Això dit des de quatre anys de bloqueig del Poder Judicial. Incomplint un mandat exprés. I animant els jutges conservadors a mantenir el boicot.

Les enquestes afavoreixen el PP, l'estratègia no tant. La petició de noves eleccions —conclusió a la qual va arribar Feijóo després d'una nit d'insomni— no ha tingut impacte real, ni credibilitat, ni serveix per desmarcar-se excessivament de VOX. El Coordinador General, Elías Bendodo, ha demanat que s'avancin eleccions "perquè sabem que les guanyarem", ha dit a Espejo Público. No pel bé del país, o per tenir millor proposta econòmica. Perquè creuen que poden arrabassar el poder boicotejant el mandat de Sánchez. Eleccions ara, amb els pressupostos de 2023 aprovats, la presidència espanyola del Consell de la UE i un calendari electoral sortit de les urnes.

La imatge és un líder del PP que no domina els temps polítics, dispara a discreció i fragmenta la dreta. El que hi ha és una moció de censura promoguda per la ultradreta, en la línia oposada d'Europa. Amb una dirigent de Ciutadans que s'ha col·locat a la dreta de VOX, sense controlar el seu grup parlamentari i pendent d'unes de primàries a tall de moció de confiança i esmena a la seva escassa credibilitat. Pels populars, ha sortit a jugar la diputada que menys representa el PP, Cayetana Álvarez de Toledo. I com a possible candidat sona Carlos García Adanero, encastat en el Grup Mixt per Navarra després de ser expulsat d'UPN. Aquesta és la dreta que lidera la pretesa alternativa de govern.

I, a més, poc útil. La Llei Trans, tan criticada pel PP, ha sortit intacta de la Comissió d'Igualtat i anirà al ple sense l'esmena del PSOE que demanava autorització judicial per als menors de 16 anys. El PP ha pogut votar en contra, juntament amb els socialistes, amb un doble triomf: dividir la coalició i —segons el seu criteri ideològic—, protegir els menors. Però s'ha abstingut, donant via lliure al dictamen previ a la seva aprovació definitiva.

Un altre efecte bumerang afegit per al PP. La denúncia permanent serveix de pega a la coalició. Si hi havia fissures amb la bateria de lleis que pretenen aprovar al tancament de l'any, ara no se senten. Sobre els assumptes urgents que ha de tancar el govern espanyol en els últims dos consells de ministres de l'any, el decret antiinflació està sent una negociació a tres mans on cadascú aporta una mesura possible. Pedro Sánchez parla d'un mecanisme per controlar l'impacte de la cistella de la compra en les famílies, Yolanda Díaz d'un possible impost o càrrec a les distribuïdores i Podemos aposta pels xecs alimentaris directes. Tots a la una. I més enllà del Codi Penal, la resolució de la crisi continuarà marcant el cicle polític. El cop d'estat com a alternativa, no sembla gaire sostenible.