Fa poc s’ha inaugurat a Berlín un denominat “Museu de la Burocràcia”. Alemanya és un país famós pel seu grau de burocràcia, fins al punt que una de les promeses de campanya dels partits que acabarien conformant la coalició de centreesquerra fou acabar amb l’embolic de lleis. Però, santa innocència, tot fa pensar que els projectes de llei que s’aprovaran al Bundestag un d’aquests dies seran molt insuficients. La INSM (Iniciativa Nova Economia Social de Mercat), una fàbrica de pensament sobre l’economia de mercat, ha acabat dedicant un museu a la burocràcia. La INSM, per saber-ho tot, és una organització lobbista finançada per les patronals de la indústria metal·lúrgica i elèctrica alemanyes, que fa temps que demanen la reducció de la burocràcia, vistos els seus efectes en l’economia alemanya. 

La burocratització, el menysteniment o poc suport per part de les autoritats i una intervenció administrativa de caràcter restrictiu acaba reduint la productivitat empresarial i les oportunitats dels treballadors.

Evidentment, hi ha un efecte de la burocràcia com a desavantatge per a fer negocis, però també té efectes sobre els individus. Les càrregues burocràtiques creixents recauen també en els ciutadans, que sovint ens sentim desemparats, cosa que afecta el nostre humor i to vital. Perquè la realitat és que tot es fa recaure en els ciutadans (el teletreball ineficaç i que no dona respostes, les martingales de les signatures electròniques, l’obtenció impossible de cites, connexions digitals a costa nostra, etc.), sense que se n’hagi previst ni formació ni recursos. Estem sotmesos a una pinça que considera que les normes són més importants que l’eficiència, l’eficàcia, el respecte degut als ciutadans o la possibilitat d’estalviar diners als contribuents. De fet, som tractats per l’administració en general, i per la tributària en particular, com a sospitosos habituals i gent indigna de la seva confiança.

Aquest estat de coses té repercussions evidents. Centrant-me en les empreses, he trobat interessant l’Estudi sobre la deslocalització d’empreses de les comarques de Lleida, que van publicar Jordi Moreno, Andrei Boar i Oriol Montanyà el 2022, per encàrrec de la Cambra de Comerç de Lleida. L’informe fou elaborat per la Universitat de Lleida i per la Barcelona School of Management, amb la col·laboració de la Diputació de Lleida. Pot ser un exemple entre mil, però m’ha semblat adient de cara al tema que tractem. La primera dada és contundent, en el període 2015-2021, 428 empreses van marxar de la circumscripció de Lleida. Destins? 220 a la resta de Catalunya, 81 a l’Aragó, 60 a Madrid, i la resta molt repartit (com a la loteria). La majoria de les que van marxar eren pimes: 385 tenien menys de 10 treballadors; 33 eren petites empreses (d’entre 10 i 50 treballadors); 8 eren mitjanes (entre 50 i 250 treballadors) i 2 eren grans empreses (amb més de 250 treballadors). Quins foren els factors de deslocalització d’aquestes empreses? Els autors els classifiquen en 9 blocs: factors de mercat; laborals; de concentració industrial (sinergies amb empreses, bon accés a matèries primeres, proximitat de centres de recerca); d’infraestructures (bones connexions terrestres, marítimes i aèries, accés a la tecnologia); mediambientals (normativa favorable); econòmics i fiscals (subvencions públiques, incentius fiscals, pressió fiscal); polítics (actitud de les autoritats, nivell de burocratització de l’administració); del sòl (disponibilitat, costos inferiors); i personals (canvis en l'àmbit familiar). Instintivament, potser pensaríem que les empreses se’n van anar pels factors econòmics i fiscals, perquè eren més favorables o menys costosos. Doncs no, segons assenyalen els seus representants, se’n van anar, principalment, per la burocratització i per l’actitud de les autoritats, que tracten amb hostilitat l’economia de mercat. Després venen, en ordre decreixent, les bones connexions terrestres, disposar d’un nombre de clients elevat, la pressió fiscal, la sinergia amb empreses, la disponibilitat de treballadors, la proximitat a pols de comunicacions, la normativa del sòl, i les subvencions.

I és que Catalunya està molt mal situada en els rànquings de burocratització: ocupa la 15a posició (de 17) en el grau de facilitat per a iniciar les activitats d’una PIME industrial, de fet, aquí calen 118 dies; però ocupa la 1a posició pel que fa al cost (entès com a % de la renda per càpita), un 20,1%. Tot això fa que l’Aragó es beneficiï dels grans projectes industrials que veuen frustrada la seva expansió a Catalunya, i això es pot agreujar encara més en el futur pròxim. La burocratització, el menysteniment o poc suport per part de les autoritats i una intervenció administrativa de caràcter restrictiu acaba reduint la productivitat empresarial i les oportunitats dels treballadors.

Cal, doncs, per lluitar contra aquesta hidra de set caps, millorar les infraestructures; afavorir l’agilitat administrativa creant, per exemple, plans supramunicipals per a grans projectes; crear pols generadors d’inversions; prestigiar els emprenedors i les empreses; i disposar de dades agregades sobre els terminis i resolucions de permisos d’obres i llicències d’activitat. És just i necessari disminuir la realitat i els efectes de la burocratització que ens consumeix, pel bé dels ciutadans i de les empreses.