Avui en dia, llogar un pis o una casa és tota una odissea, i no ho dic només pels preus desorbitats, sinó també per la relació qualitat-preu. Perquè m’entengueu: un dia, tota il·lusionada i encara molt innocent, vaig voler anar a veure un habitatge que anunciaven com a «pis amb encant de dues habitacions a un preu molt assequible». Vosaltres heu vist l’encant?, perquè jo encara el busco. Encantada em vaig quedar jo mirant aquell cau de mala mort. Allò que ells anomenaven «pis» s’assemblava més a una caverna que a un habitatge: la llum del sol no hi entrava per enlloc —això sí, hi havia humitats per tot arreu, per si mai et quedaves sense aigua—; les habitacions, sense finestres —devien pensar que així no molestaria la llum per dormir (molt considerats per part seva)—. I no us penseu pas que fossin àmplies, les habitacions; he vist capses de llumins molt més grans. I què us en puc dir del lavabo? Allò, més que un lavabo, semblava un búnquer de merda —no s’havien ni dignat a netejar-lo abans d’ensenyar-me’l—. I, «assequible», deia l’anunci, assequible és una bossa de pipes. No sé què entenen ells per assequible. Per a mi, que soc mileurista, 700 euros al mes és un cop de puny a l’estómac. Segons ells, era una ganga, els el treien de les mans! (Curiosament, encara no l’havien llogat) On hem anat a parar? Actualment, és més barat demanar un crèdit i comprar un habitatge que llogar-lo. És així de trist. Així que me’n vaig anar indignada, remugant insults i escopint a terra en senyal de desaprovació (m’agrada ser dramàtica).

Hi ha dues coses en aquesta vida que em fan molta ràbia —bé, n’hi ha bastantes més, però queda més intrigant si ho redueixes a dues (és com si els hi donessis més valor)—. La primera és veure pobles i ciutats plens de cases i pisos buits perquè als seus propietaris no els dona la gana llogar-los. Són habitatges que es van podrint per dins dia a dia fins a desplomar-se, són la imatge de la decadència; i a mi, vulguis que no, la decadència m’entristeix profundament. Prefereixen deixar que les cases i els pisos es podreixin abans que llogar-los a un preu coherent i permetre que la gent visqui amb certa dignitat i doni vida a aquests habitatges.

Assequible és una bossa de pipes. No sé què entenen ells per assequible. Per a mi, que soc mileurista, 700 euros al mes és un cop de puny a l’estómac

La segona cosa que em fa molta ràbia és llegir els anuncis de les immobiliàries. «Es lloga casa amb encant», si mai veus aquest anunci, arrenca a córrer, perquè et costarà un ronyó pagar les reformes; «Pis amb bones vistes», això el que vol dir en realitat és que té un pati interior amb una paret de formigó des d'on pots sentir el so de les cadenes dels vàters cada vegada que algú defeca a la resta de pisos de l’edifici; i «Casa rústica», tu llegeixes això i t’imagines que és una casa al mig de la natura amb jardiners atractius tallant la gespa i regant, però la realitat és molt diferent: és una barraca de fusta amb corcs als afores de la ciutat.

Posem-nos seriosos. No es pot anar enganyant la gent d’aquesta manera. Les persones tenim sentiments i pocs diners al banc. No ho fem pas expressament de no arribar a final de mes. Ja ens agradaria que ens sortissin els calés per les orelles, però normalment no és així. Estaria molt bé que poguéssim llogar un lloc on viure sense haver-hi de deixar el 80% del sou. Ja ho sé que és demanar molt, però estaria bé. També existeix l’opció de demanar una hipoteca i estar lligat a un banc la resta de la teva vida i de la vida dels teus nets, però, vulguis que no, fa una mica d’angoixa tot plegat. Tenia entès que viure en un habitatge digne i adequat era un dret universal, però potser ho vaig llegir malament o no vaig llegir la lletra petita (podria ser, perquè tinc la vista cansada i cada vegada em costa més llegir les lletres petites).