Una de les bones notícies del cicle electoral que s’ha acabat a Espanya és la desaparició de Ciutadans (Cs). Un fet que, no per sabut, deixa de ser motiu de satisfacció, en especial a Catalunya, on fa gairebé vint anys que aquest partit va néixer amb l’únic propòsit de fer mal. El seu objectiu era torpedinar la línia de flotació de la cultura i la llengua catalanes i carregar-se un dels seus estendards —la immersió lingüística a l’escola— per acabar amb qualsevol indici de catalanitat i espanyolitzar la societat que fins llavors, des del restabliment de la democràcia, havia crescut sense greus conflictes en clau identitària. Per fer-ho no va dubtar a posar en risc la convivència i la pega és que, en bona part, s’ha sortit amb la seva, però gràcies a la col·laboració inestimable dels qui se suposa que li havien de parar els peus: les formacions autonomistes que, després d’un temps de fer-se passar per independentistes, van caure en el seu parany i li van acabar fent la feina.

Cs va irrompre a la vida política catalana el 2006 agitant una bandera que el temps havia fet oblidar, la del lerrouxisme. Va fer de la confrontació en funció de l’origen, dels nascuts fora de Catalunya amb els nascuts a Catalunya, dels immigrants envers els autòctons, la seva carta de navegació. I els partits que, sense ser nacionalistes, fins llavors havien mantingut un respecte escrupolós per la identitat catalana —bàsicament, el PSC i el PP— van exacerbar les posicions respectives en contra de tot el que fes olor de català per evitar que aquell artefacte incendiari que dirigia un gomós Albert Rivera se’ls mengés el terreny. Especialment significatiu va ser el gir copernicà que no gaires anys després va fer el PSC, que, de la mà de Pere Navarro, va abjurar del pòsit catalanista que l’havia acompanyat des de la seva fundació i va veure com el sector dit precisament catalanista abandonava les seves files. El PP, per la seva banda, va tallar en sec l’anomenat també gir catalanista que havia intentat Josep Piqué i es va llançar sense miraments contra tota expressió de catalanitat —d’aquell recurs al Tribunal Constitucional contra l’Estatut el mateix 2006 en deriva tota la disputa posterior— amb un sentiment entre l’odi i el ressentiment que encara avui li dura, com molt bé personalitza Dolors Montserrat (la filla).

Portats a la seva vora el PSC i el PP i introduïda a Catalunya una manera de fer política basada en l’enfrontament constant i el conflicte permanent, sobretot per qüestió de llengua i de senyes d’identitat, Cs aconsegueix en poc temps enrarir el clima polític. I arriba a la seva màxima expressió amb la pedantesca Inés Arrimadas, que guanya les eleccions catalanes del 2017 —les del 155— amb 36 diputats, però no té majoria per formar govern. En onze anys havia pujat com l’escuma i en els set anys següents baixaria com l’escuma, fins a desaparèixer. Les eleccions municipals i espanyoles del 2023 li van ensenyar la porta de sortida i les gallegues, les basques, les catalanes i les europees d’aquest 2024 han certificat l’adeu definitiu d’un partit que a Catalunya ningú no trobarà a faltar i del qual precisament el PSC i el PP han recollit les deixalles. Als malcarats Carlos Carrizosa i Jordi Cañas els ha tocat ser els últims que apaguen el llum o, com els han batejat alguns, fer d’enterramorts. La conseqüència de tot plegat és que durant aquest temps a les urnes s’han establert vasos comunicants clars entre Cs i les altres dues forces polítiques cooptades, de manera que quan ha pujat és perquè el PSC ha baixat, i viceversa, i quan ha baixat és perquè el PP ha pujat.

És una bona notícia que Cs hagi desaparegut del mapa polític, però la satisfacció no és completa, perquè el llast que ha deixat serà difícil de superar

Que Cs desaparegui no significa, tanmateix, que el mal que ha causat també s’esfumi. Al contrari. I és aquí on rau el problema fonamental. Cs va ser impulsat per l’establishment espanyol per acabar amb el català a l’escola, i en certa mesura ha assolit l’objectiu. Quan deixa de ser necessari, per tant, els mateixos que el van encimbellar en precipiten la caiguda. Sobretot quan resulta que hi ha altres formacions de tota la vida que n’han assumit els postulats, com és especialment el cas del PSC, que els pot articular amb formes més suaus i menys brusques —“para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, que diuen— i que a la pràctica és més sibil·lí i perillós. També un PP més bel·ligerant s’ha empeltat de l’estigma de Cs i partits nous com Vox estan disposats a anar encara molt més lluny. Fins i tot alguns hereus del malaguanyat PSUC, els comuns que a cada contesa electoral canvien de nom, a vegades s’han deixat seduir per aquesta pràctica tan perversa, ells que són capaços de defensar totes les causes perdudes del món menys la catalana. I també la CUP, per inversemblant que soni, s’ha trobat arrossegada massa sovint al fangar lerrouxista.

Però el més greu és que la fulminació de la immersió lingüística a l’escola l’han acabat executant no Cs, ni el PP, sinó el PSC i En Comú Podem, però amb el concurs, imprescindible, de JxCat i ERC. El Tribunal Constitucional ja se la va carregar, de fet, en la sentència contra l’Estatut del 2010 —que en teoria s’havia fet per protegir-la—, malgrat que el govern català de l’època i el posterior, un del PSC, ERC i ICV, l’altre de CiU, van voler fer veure que no havia passat res. I tant que havia passat, com es van encarregar d’aplicar el Tribunal Suprem i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en sentències posteriors que imposaven el 25% de castellà a les aules. Davant d’això la resposta va ser una reforma de la llei de Política Lingüística del 1997, aprovada el juny del 2022 al Parlament pels esmentats PSC, En Comú Podem, JxCat i ERC, que, lluny de tornar a blindar el català, normalitzava el castellà com a llengua “d’ús curricular i educatiu” a les escoles de Catalunya. Va ser l’estocada definitiva al model d’immersió que, com el seu nom indica, només és possible amb una única llengua vehicular, no amb més d’una, per molt que a aquesta se li disfressi el nom i en lloc de vehicular se l’anomeni curricular, que resulta que a efectes pràctics vol dir exactament el mateix. El que hi ha ara vigent, per tant, és una altra cosa, però no allò que es va començar a implementar a partir del 1983 i que amb els anys va anar decaient sobretot per la desídia de l’administració —alternativament en mans de CiU (o PDeCAT), PSC i ERC— que n’havia de vetllar la bona aplicació.

ERC i JxCat es poden omplir la boca tant com vulguin en defensa del català, que si no duen a la pràctica el que prediquen, és pur bla-bla-bla. Això és el que ha succeït els darrers anys i el que ha accelerat la regressió de l’ús de la llengua catalana. Ells són els principals responsables —no els únics, però sí els principals— del fracàs de la immersió lingüística a l’escola i de les conseqüències que se’n deriven, perquè ells són els executors de la política negacionista de Cs envers Catalunya, són ells els que li han acabat fent la feina. És una bona notícia que Cs hagi desaparegut del mapa polític, però la satisfacció no és completa, perquè el llast que ha deixat serà difícil de superar sense un estat al darrere que l’esborri per sempre més. L’única manera que el bye bye a Cs sigui efectiu.