Gairebé ja no queden aparells d’ús quotidià que funcionin amb cable. Quasi tot belluga o s’activa per ones. Tot va començar amb la invisible llum infraroja dels comandaments a distància de TV i reproductors de vídeo. Encara recordo, amb molta nitidesa, el dia que, de petit i en plena efervescència consumista d’inicis dels noranta, va entrar a casa un reproductor de VHS amb un accessori llavors extraordinari: un comandament a distància. Això sí, amb cable. T’estalviava la tasca feixuga d’haver-te d’aixecar del sofà, però et generava, com a contrapartida —sempre hi ha una contrapartida—, l’enuig estètic de la presència persistent al bell mig del menjador d’un irregular i allargassat tros de plàstic. Era una mena de baula perduda en el camí que ens ha dut, victoriosos, fins a l’actual 5G.
No és la meva intenció, ans al contrari, blasfemar contra les innovacions sense fils o cantar les suposades bondats d’un passat idíl·lic en què vivíem immersos, entrebancant-nos-hi constantment, en muntanyes de cables. Més aviat vull posar el focus en l’alegria, inconsciència o innocència amb què anem tolerant que cada vegada més estris de la vida quotidiana —que condicionen bona part del nostre dia a dia— funcionin per ones i oblidin, menystenint-los, el cable i el contacte físic. No parem esment a les implicacions que això pot tenir. Acollim acríticament el wifi i el Bluetooth com a valors absoluts i incondicionats: si un aparell —una funció, la que sigui— hi és compatible, els ha d’incorporar. Ni ens plantegem —quina bestiesa seria de fer-ho!— si, tal vegada, en algun cas, els beneficis d’aquesta tecnologia són menors que els seus inconvenients. Posaré, a tal efecte, un exemple: l’audició musical.
No hi deu haver altres experiències vitals —en el doble sentit de referides a la vita i de ser importants— també empobrides per la renúncia al caliu del contacte físic i de la fricció?
És precisament en l’àmbit musical on s’esdevé l’apoteosi màxima de l’odi, no ja al cable, sinó a la ‘materialitat’ mateixa. Ja no necessitem ni vinils, ni CD, ni tocadiscos, ni reproductors de CD. Ni, és clar, cables que els uneixin. Només ens cal un aparell receptor de wifi que disposi de la funcionalitat de transmetre via streaming un senyal aeri descodificable en àudio. El receptor tampoc no necessita estar connectat físicament amb els auriculars, car aquests operaran, per descomptat, via Bluetooth. Com n’és, d’endreçat, tot plegat! Quina pulcritud! Quina economia de mitjans! I quina puresa de so! Aquesta és, però, només, la teoria. Deturem-nos uns instants a escatir què suposa, per a l’experiència musical, cadascuna d’aquestes desercions del contacte físic. I, arribat el cas, la suma de totes elles. Fem-ne nosaltres —i no el mercat— la valoració.
Per començar, tenim l’angoixa vital que pot generar l’establiment mateix —el ‘clic’— de les connexions: primer la wifi, de l’aparell, i després el Bluetooth, de l’auricular. Una fase en teoria immediata, però que molt sovint es demora més de l’esperat i fa que hom comenci la fruïció, posem per cas, de la Novena, amb un grau no irrellevant de desfici. Tot seguit, haurem de conviure amb l’espasa de Dàmocles que en qualsevol moment, per qualsevol moviment, es talli la connexió Bluetooth i que passi el pitjor que li pot passar a una audició musical: la interrupció del seu curs temporal —car la música no és sinó l’abstracció acústica i ordenada del temps—. Arribem, ara, a la mare dels ous: la qualitat sonora. Aquí el drama s’accentua. Penso ara en un d’aquests auriculars blancs escapçats que s’han posat tan de moda i que només de veure'ls esgarrifen, perquè, per la seva forma, t’esperes que els perllongui un cable, però aquest els manca i el que ens queda, al final, no és sinó una mena de mutilació de membre tecnològic. Doncs bé, per més bits o kHz que suposadament pugui suportar una corretja de transmissió Bluetooth, la qualitat del so que transmetrà no és —no pot ser— comparable a la que pot generar el caliu d’un bon cable de coure, ben tancat i protegit. D’antuvi, la potència del so cablefree acostuma a ser menor, tret que se li apliqui amb violència alguna distorsió tècnica. Però són, en tot cas, els matisos de timbre, polifonia i harmonia de la música que desitgem degustar els que es veuran inexorablement sacrificats i guillotinats. És, en definitiva, la qualitat de l’experiència musical mateixa, tota ella, la que es veu castrada.
He parlat, fins ara, de música. Però, ben mirat, no hi deu haver altres experiències vitals —en el doble sentit de referides a la vita i de ser importants— també empobrides per la renúncia al caliu del contacte físic i de la fricció? Avui tot llisca de pressa, sense xocar. Sense contrapesos. També, per exemple, la veritat o la mentida, que cada vegada ens consta més de discernir. No la veritat filosòfica —que, per sort, no es discernirà mai, i aquí rau la seva màgia—, sinó la més tosca, la dels fets quotidians, la que pot acabar decidint eleccions democràtiques. Cuidem les coses essencials. Comencem —per què no?— amb l’escolta musical. Donem materialitat a la més invisible de les experiències vitals. Preparem-nos, així, per afrontar, més protegits, més enfortits, aquesta època tan líquida i fluida que és la nostra, on regna, imperceptiblement, però també despòtica, allò que no es veu, allò que no xoca, allò que no es pot tocar.