Que estiguem pendents de la tornada dels exiliats és normal, atesa la determinació dels jutges d’entorpir o directament no aplicar la llei d’amnistia. Tots els casos són delicats, els del Tsunami s’han salvat per un error processal d’un jutge ofuscat i d’altres, segurament, hauran de resoldre’s en instàncies superiors. Però tothom té al cap la peça de caça major, el president Puigdemont, i ja comença a assumir-se la possibilitat que sigui detingut si torna a Catalunya, malgrat la literalitat diàfana de la llei aplicable. Això té un interès obvi en termes polítics i jurídics, l’escena condiciona tant el sistema legal espanyol com la legislatura catalana, i de passada la nova pàgina de l’independentisme com a moviment. Em va interessar, especialment, la reflexió que va fer Josep Campmajó en el seu retorn de divendres: “surto de l’exili i arribo a un país ocupat”. És a dir, surt d’un exili per ficar-se en una altra mena d’exili, interior, perquè el fet de saber que la teva pàtria està ocupada és una manera de no acabar essent-hi del tot. Els pobles no poden ser si no són lliures, i mentrestant pot semblar als qui acaben d’arribar que s’exilien de la llibertat i de la democràcia. Sortir d’un exili per caure en un altre, i no trobar la plena llibertat en cap dels dos.
Però, malgrat la cacera del cérvol, ningú no ha d’oblidar que també s’està produint de manera paral·lela la cacera de la guineu. Ho deia Gonzalo Boye dissabte en una entrevista: “Si m’acaben condemnant passaré la resta de la vida a la presó”. Sense ser cap ploriqueig, perquè en Gonzalo no té temps per a ploriqueigs (amb prou feines en té per anar al lavabo, creguin-me), la causa que se segueix contra ell, basant-se en el testimoni d’un presumpte assassí confés deixat en llibertat per declarar-hi en contra, obeeix de manera clara i impúdica a la voluntat de castigar la seva lluita legal per la causa dels independentistes catalans. Es pretén fer-li pagar els seus èxits en aquest camp amb una condemna severa, construïda d’antuvi i amb un ànim persecutori més que evident. Ell ja té experiència en aquesta manera d’actuar d’alguns jutges i fiscals, i de fet l’ha patida en la seva pròpia pell. Com que a més ja ha observat per diverses vies la mania que li té aquesta sala, no descartin més “confessions” que de sobte l’assenyalin, sempre a canvi de rebaixes de condemna o pactes semblants: també en el procés independentista hem pogut veure curiosos “premis” judicials als polítics que es portaven prou bé.
Gonzalo Boye ara forma part de les últimes peces de caça major que es reserva l’Estat per a satisfer les seves venjances
Com és sabut, a més, la llei d’amnistia no empara, en principi, un cas com el seu. Però l’obsessió d’un fiscal l’ha dut a les portes de judici, i ja se sap de qui depèn la fiscalia. Boye no té ni ganes ni sobretot temps, ja ho he dit abans, de relacionar-se amb activitats blanquejadores del comerç de narcotràfics. Curiosament, a ningú no se li hauria acudit associar-lo amb fets tan estrafolaris fins que es va ocupar del cas dels independentistes catalans. Boye és caça major, tan gran o més que la del cérvol, amb la diferència que per a ell no hi ha prevista cap disposició normativa pacificadora ni concordial. Boye s’ha quedat sol, o es podria quedar sol, si ningú no hi reacciona. Per mi seria del tot imperdonable que, havent fet tot el que ha fet (i encara fa, perquè el veig actuar en directe cada dia), es donés la carpeta del procés per tancada sense prestar atenció a la persona que ha pujat la majoria de nàufrags al bot salvavides. Però bé, en aquest país hem vist com tothom escampava la boira i anava la seva quan veien perill de perdre bous i esquelles, o quan ja consideraven que el seu propi cas estava ben encaminat. No som el país, ni el moviment, més agraït (ni més intel·ligent) del món.
Una altra cosa és que jo sempre he aconsellat tenir Boye més aviat com a amic. No només per la quantitat de dades que gestiona, i per la immensa capacitat estratègica que l’ha dut a caçar els més temuts dels caçadors, sinó pel fet que la causa independentista encara dependrà durant alguns anys de les lleis i dels jutges (espanyols o europeus). Certament, la llei d’amnistia obre les portes a un encarrilament de la qüestió pel vessant polític, però resulta que els polítics són precisament els qui fan les lleis i que els jutges, en aquest Estat, són els primers que fan política. De tal manera que qualsevol decisió política, o pacte, o confrontació, que es vulgui abordar en el futur tindrà sempre més possibilitats d’èxit si compta amb la certesa de poder fer servir les lleis a favor i no en contra. Gonzalo Boye, com que ha demostrat saber d’això, ara forma part de les últimes peces de caça major que es reserva l’Estat per a satisfer les seves venjances. No només els ha deixat en evidència més de tres i de quatre vegades, sinó que saben que pot tornar a fer-ho moltes vegades més. Ara bé: una cosa és que l'actuació de Boye deixi en evidència l’Estat, i una altra cosa és que deixi en evidència també el pitjor de nosaltres. Ja n’hi ha prou de donar-li les gràcies en cada cantonada de Barcelona: no hi pensin, en donar-li les gràcies. Pensin per què hem arribat fins aquí, i pensin en fins a on volem arribar, i si són intel·ligents, de seguida els apareixerà ell.