El meu pare sempre ens explicava l’anècdota de com es va assabentar que un reputat xef amb tres estrelles Michelin tenia una amant. Quan va veure com la seva secretaria li deia "el cafè era amb llet", amb un to molt reconeixible. Els amants sempre es descobreixen per les mirades, segons les pel·lícules. Segons les aromes, als llibres. A la vida real és, més pel que es diuen, pel to que s’empra. Jo mateixa vaig enxampar així que la meva amiga tenia una aventura, quan vaig detectar aquella manera de demanar-li com li havia de fer la foto. Amb aquella confiança que només una certa intimitat et permet tenir. Un to que potser Ferragnini també va sentir, però quan estàs absorta en la criança o en la carrera, de vegades prefereixes ni escoltar-ho. L'amor és necessari, però no suficient, llegeixo en una de les Contres del Víctor Amela. De vegades, donem les coses per descomptades i les red flags eren més que evidents.
L’amor platònic sempre acaba guanyant a la rutina del veritable amor
Una teoria que normalment funciona és conèixer una persona a través de la seva nevera. "Ets el que menges", com continua divulgant la Núria Coll. Aquesta seria la variant gastro a la d’entrar en una nova casa i veure quins llibres tenen als prestatges per captar-ne el tarannà. Si la cita en qüestió en té pocs, és una altra bandera vermella. Perquè cal moltíssima lectura per poder pair la realitat. Com quan sents dir allò de "però en el fons era bona persona" també s’han de programar les alarmes. Ja que resulta que en les relacions interpersonals no es tracta de buscar petroli, sinó que flueixin. En Santi Millán —perdó, el seu pseudònim és Second Match (artista transformista)— va fer una genial exposició a la Pigment Gallery, "Santificat", on canvia la mirada del sagrat. Sin pecado complacida (una verge amb un Satisfyer) va ser l’obra que em va agradar més. A la pel·li Baby girl (un thriller eròtic protagonitzat per Nicole Kidman), es parla de com les fantasies femenines fan "vergonyeta". No perquè facin vergonya en si, sinó perquè nosaltres som (o érem) incapaces d’explicar el que volem. Segurament per educació o perquè al cònjuge no li interessava tant esbrinar-ho. O simplement perquè de tant seguir els somnis i les fantasies sexuals dels altres, ens hem acabat oblidant dels nostres. Crec fermament que aquesta pel·lícula va d’educar el marit (en aquest cas, Antonio Banderas) més que de canviar els teus desitjos. Perquè quan et miris al mirall no et sembli que veus la teva mare. Igualment, per molt feminista que creguis que ets, estàs secretament jutjant el físic de la protagonista. No és maldat, és que la vista no para de rumiar per què la Kidman té aquell rostre hieràtic, aquells genolls tan viscuts i aquelles mans tan primes. Els filtres del masclisme triguen segles a marxar de la mirada. Ella li és infidel perquè és veritat que nosaltres tampoc no som tan santes. Com deia la cançó de Los Rodríguez: "Y vamos a beber de esa copa, que no está tan rota", però quan ho fas, et talles els llavis.
Quan no et pots desenganxar de la foto és perquè no vas a buscar al carret totes les dolentes que hi ha. La memòria, que acaba igualant el que és negatiu amb el que és positiu, pura supervivència. "Quan estaré curada?", li pregunto a la meva brillant psicòloga. "Quan parlar-ne no faci tant de mal". El que vaig aprendre de La La Land és que aquella cançó de jazz és aquella idea de relació que tenies amb aquella persona i que no va ser possible. L’amor platònic sempre acaba guanyant a la rutina del veritable amor. O no, de vegades hi ha càpsules de cafè que llences i no estaven ni fetes servir. Perquè de vegades només ens fem una Oroley perquè la casa queda inundada de l’aroma de cafè. D'altres, et desvetlla més un got de llet a sant hilari, com a la Nicole Kidman quan va alçar-se amb el guardó a la National Board of Review Gala de Nova York. Perquè malgrat que vegis gestos de la teva àvia en la teva mare, tu has d’entendre si el cafè amb llet t’agrada amb sucre.