El govern espanyol vol modificar el sistema pel qual un ciutadà arriba, a Espanya, a ser jutge. Ja ha redactat un Avantprojecte de llei amb aquesta finalitat. A mi, em convenç força la idea d’obrir més, a la societat, aquest sistema. Que deixi de consistir, preferentment, en un desafiament exclusivament memorístic que en absolut valida les aptituds pel raonament complex i combinatori que, juntament amb unes dosis exactes d’empatia i imparcialitat, exigeix l’exercici de la funció judicial. Com sol passar, la meva visió no acaba de congeniar del tot amb la general de la carrera judicial i ja s’han aixecat les corresponents barricades judicials contra aquest atac a la tradició. Com si el sistema d’accés a la judicatura l’haguessin de decidir els jutges i no la societat!
Avui vull parlar, però, d’una altra tradició, també afectada per aquest Projecte de llei i a la qual s’ha referit, en uns termes sibil·linament mesurats, l’informe que n’acaba d’emetre el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Em refereixo a l’espinosa tradició dels preparadors. Sí, la tasca setmanal o quinzenal que realitzen alguns jutges en actiu per entrenar els aspirants a jutge, tot escoltant-los de viva veu —sovint a casa dels primers— la recitació —memorística, és clar— d’alguns dels temes de la futura oposició oral. Fins aquí, no hi hauria cap problema. Les espines sorgeixen, però, evidentment, amb el caràcter remunerat d’aquesta tasca, combinat —ai, aquí ja entrem en terreny pantanós...— amb el freqüent oblit, per part dels preparadors, de declarar aitals ingressos a les autoritats fiscals. Certament, quelcom lleig: jutges en actiu mostrant als futurs jutges, en el marc de l’activitat mateixa que els pot portar a esdevenir jutges, com eludir les obligacions fiscals.
He de dir que, vist ara amb perspectiva, me’n faig creus. Com pot ser, això? Però quan ets jove, il·lusionat amb la perspectiva d’esdevenir jutge —després un ja topa amb la crua realitat laboral del jutjat, però inicialment, la il·lusió hi és-—, no et fixes gaire en aquesta mena de detalls. És cert que la imposició d’abonar els honoraris en un sobre entregat en mà hauria d’aixecar totes les alarmes, però, com dic, en aquell moment la mirada es dirigeix cap a un futur esplendorós. Qui sap, potser no només com a jutge, sinó també com a preparador amb uns ingressos extres nets en alguns casos no gens menyspreables.
Ensenyar, preparar els futurs jutges perquè sàpiguen que hi ha certes coses que es fan i que no són correctes
Tornem al CGPJ. A l’informe que acaba d’emetre, i davant la voluntat —més que raonable, per cert— del legislador de regular aquest forat negre tan eixordador, hi ha volgut dir la seva, sense abordar, evidentment, l’elefant gegant —les derivades fiscals— que roman a la sala. El CGPJ ha dit —agafem-nos fort— que l’activitat de preparador “ha de ser entendida como una obligación moral/deontológica” per ajudar les noves promocions de jutges i que “en muchas de las ocasiones, tal preparación obedece, más que a fines mercantilistas, a fines generosos de colaboración e intercambio de conocimientos jurídicos”. “Fines generosos”! Pel que fa a la manca de transparència d’aquest espai d’opacitat fiscal, el CGPJ contraargumenta que des de 2015 ja publica el llistat de jutges als quals s’ha concedit la compatibilitat i llicència per aquest motiu. Però si el problema rau —com segur que coneix el CGPJ però mai ha decidit d'investigar— en els jutges que, tot i dedicar-se a aquesta activitat, no són a la llista per no haver sol·licitat la compatibilitat!
Com veiem, hi ha motius de sobres per regular aquesta ignomínia. En un gir gairebé còmic, el govern ha agafat el guant que li llança el mateix informe -—en qualificar l’activitat de preparador de “moral, deontològica i generosa”— i ha avançat que potser introduirà en el projecte un canvi per establir-ne el caràcter gratuït. Aquesta és bona!
Acabo, com m’agrada acabar, amb una pinzellada que ens il·lumini més enllà de l’anècdota i que ens apropi a allò que palpita, realment, rere aquestes pràctiques. Després de pensar-hi, he vist que, en el fons, el menys important d’aquesta caixa B judicial és l’enriquiment personal dels jutges que reben aquests sobres a casa —ironies de la vida, aquí sí que n’hi ha, d’enriquiment personal; no com amb l’amnistia! L’important és, per contra, ensenyar, preparar els futurs jutges perquè sàpiguen que hi ha certes coses que es fan i que no són correctes, però sobre les quals cal callar o mirar cap a una altra banda. Només així, un dia, ja en actiu, sabran, per exemple, que, quan els arribi una demanda contra el rei o contra un polític determinat, hauran de fer tot el possible per aturar-la tan aviat com sigui possible. O, per contra, que quan, arribat el cas, calgui retorçar la llei quan coses més sagrades que la llei estiguin en joc —la integritat territorial de l’Estat, posem per cas—, caldrà fer-ho tot tapant-se el nas. Sí. És un aprenentatge. Inconscient, però crucial. La realitat ens ho verifica. Exhorto, per tant, el govern i el legislatiu a extirpar-lo, de soca-rel.