El concepte «Nadal» ha evolucionat molt al llarg de la història: va començar sent una commemoració humil del naixement de Jesucrist sense gaires pretensions consumistes, i ha acabat sent una festa consumista en què es menja fins a rebentar per tapar les discòrdies familiars. N’estic segura que hi ha moltes famílies que viuen en harmonia i que tenen moltes ganes de reunir-se i celebrar Nadal junts, però també és cert que hi ha moltes famílies —els membres de les quals no es poden veure ni en pintura— que, per no desentonar amb la resta de la societat, se senten obligades a reunir-se quan és el que menys els ve de gust (molts membres d’aquestes dissortades famílies s’inventen malalties per evitar aquests retrobaments).

Però seguim amb la història de Nadal: inicialment, Nadal se celebrava el vint-i-cinc de desembre (el dia que suposadament va néixer Jesucrist), però, actualment, a l’agost ja comencen a penjar-se les primeres garlandes i al setembre ja se senten nadales a tots els centres comercials. Això de començar Nadal a l’agost, vulguis que no, es fa pesat. Com diu la dita: les celebracions, com més curtes, millor. Les coses, si s’allarguen gaire en el temps, s’acaben fent pesades i deixen de tenir encant i misteri. I les persones, com jo, que no ens agrada celebrar Nadal, doncs ja us podeu imaginar com en quedem d’esgotats. No em malinterpreteu, entenc perfectament que es preparin les coses amb temps per no arribar a misses dites, però cal començar tan aviat? Tinc un veí que va començar a muntar el pessebre a l’agost i al setembre ja tenia a punt l’escudella i carn d’olla (es veu que va trobar una oferta al súper i no s’ho va pensar dues vegades). Si fos per mi, ni començaria, però vivim en societat i s’han de respectar les il·lusions dels no-creients que tenen ganes de celebrar festes religioses.

Però el meu malson de Nadal no s’acaba aquí, perquè ara no només se celebra Nadal, sinó que hem adoptat totes les festivitats del planeta Terra (sembla que els humans ens avorrim i volem passar-nos l’existència celebrant coses sense sentit). Ens passem l’any celebrant festes que no sabem ni d’on han sortit, però que, mira, és l’excusa per anar a comprar més regals i demanar més crèdits al banc per poder arribar a final de mes. Això sí, «Ho fem pels nens, que els fa il·lusió», diu tothom. I tant que sí, tot sigui per la il·lusió dels nens. Que bonic que és reunir-se per Nadal i notar tot l’amor familiar i estimar tothom que ho passa malament. Però només per Nadal, eh!, la resta de l’any, que cadascú s’espavili.  

En definitiva, estàs obligat a celebrar Nadal, sentis amor per la humanitat o no, tinguis ganes de reunir-te amb la família o prefereixis estar a l’altra punta de món. Nadal i totes les festes són una obligació moral perquè aquesta societat funcioni i no s’esgarriï ningú del camí que ens han traçat.

I digueu-me, qui carai és el Pare Noel? Què té a veure amb mi i amb el meu entorn cultural? Ja us ho diré jo: res —però a les multinacionals els va molt bé que t’hi encaterinis i et faci gràcia. Nadal ha passat de ser un moment d’humilitat i amor, a un moment d’hipocresia per calmar les males consciències i enriquir unes quantes empreses. Amb mi, que no hi comptin pas; vosaltres feu el que us vingui més de gust, només faltaria.

I ara us deixo un vídeo on se’m veu preparant el Nadal d’aquest any amb molta il·lusió.