Cal un líder

El president Pujol va exercir un lideratge tan potent que va marcar la política catalana fins anys després de la seva presidència. De fet, el primer d’octubre de fa 5 anys va ser la darrera onada de pujolisme que va arribar a la platja. Pujol ha defensat el mateix programa tota la vida. Era —és— un nacionalista català. Un nacionalista europeista, inclusiu de portes endins i obert de portes enfora que va fonamentar els seus ideals i la seva acció en idees, valors i actituds. Però com deia, la inèrcia de la seva tracció va arribar fins a l’u d’octubre. A partir del 3, de cop, tot és diferent. Es trenca l’espai convergent. S’empresonen alguns dels seus possibles deixebles. I irrompen nous lideratges que no han anat mai a la seva escola.

Perquè Pujol va crear una escola. Ell sempre deia que la política no podia ser una professió per a ningú, però qualsevol que s’hi volgués dedicar havia de saber que era un ofici del qual calia conèixer i respectar les normes. Pujol és un expert de la gestió del poder. Fill d’una generació que no en va tenir mai, valorava qualsevol engruna de poder fins al punt d’assumir incòmodes contradiccions: “Que vinguin a protestar a la plaça Sant Jaume si estan enfadats, que sàpiguen qui mana”. En canvi, aquests nous lideratges sorgits a partir del 3 d’octubre, generalment antipolítics i vanitosos, són incapaços d’assumir aquesta càrrega que implica el càrrec, sobretot per la seva pell fina, el seu ego i la seva inseguretat.

La política catalana ha entrat en una inèrcia destructiva i la solució no sortirà del sistema. Cal un líder

Les idees de Pujol van fer forat fins a tornar-se lemes. En allò personal, “Sant Pancraç, salut i feina”, “Crear les condicions perquè, amb esforç, els pares puguin garantir als seus fills una vida millor de la que han tingut ells”, etc. I en l'àmbit de país, dues frases, gairebé manaments, poden resumir clarament el seu marc mental i d’actuació: “Catalunya primer i a Catalunya primer les persones” i “És català tothom que viu i treballa a Catalunya, i en vol ser”. Arran del xou de la qüestió de confiança, la intervenció inicial del president Aragonès al debat de política general ha passat molt desapercebuda. Però als hereus de Pujol els hauria, això sí, de revoltar. Perquè és una esmena a la totalitat a la transcendència i a l’esforç.

Pel que fa als valors el primer, per Pujol, era l’excel·lència: “La feina mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres”. Ens agradava fer les coses bé, fins i tot a Madrid era una característica dels catalans. L’altre gran valor del pujolisme era la responsabilitat. Una responsabilitat individual i col·lectiva per mantenir el progrés, la cohesió, la identitat. Aquesta responsabilitat, aplicada a la política, significava professionalitat. En contraposició a aquesta responsabilitat, avui dia ens trobem que les coses no es fan prou bé, per dir-ho suau. Manca professionalitat. Molts són mals polítics. I no ho saben perquè no escolten ningú. Es pensen que són bons!

En el camp de les actituds, el president Pujol va tenir sempre una actitud constructiva, “sumar i no restar; unir i no dividir”, i un fort sentit de la institucionalitat, conscient que va costar molt recuperar la Generalitat i del constant risc de perdre-la. I també va tenir una actitud de ser majoritari, de creixement, de buscar els punts d’acord més que els de diferència, d’entendre la cessió com un element d’una negociació avantatjosa. I de compromís amb la gent i el país. Molt d’això ara no passa. No ho tenim. Que del president Pujol se’n poden retreure errors? Sí, com a tothom. Però si no haguéssim abandonat la seva escola, avui no seríem on som.

Ja hi ha gent que en va agafant coses, per exemple, em diuen que si Junts abandona el Govern, Junqueras és partidari de demanar a molts alts càrrecs que es quedin amb ells a la Generalitat, que li falta gent, que li falta talent i que vol ampliar el partit. Però la gràcia és comprar l’escola completa, no només alguna cosa que et convé en el curt termini. La política catalana ha entrat en una inèrcia destructiva i la solució no sortirà del sistema. Cal un líder. Segurament no és ningú nou. Segurament no és aliè a l’escola Pujol. Però s’ho ha de creure. L’estem esperant.