Doncs no ho sé, francament. (spoiler: diversos usuaris, precisament, de les xarxes socials, només veuran el titular en diferents posts, no llegiran l’article i ja donaran per fet que hi estic o a favor o en contra). L’anonimat és una fórmula que permet una major llibertat a l’hora d’expressar les opinions, però també deixa en inferioritat de condicions —i, per tant, de drets— el qui opta per donar la cara i exposar-se. Més que res perquè la llibertat d’expressió, allò que tothom es posa a la boca com un bé suprem i il·limitat, sí que té un topall i és el d’assumir les conseqüències que té el seu ús, especialment les conseqüències legals: amenaçar de mort es pot considerar llibertat d’expressió, però és un delicte o dir que una persona és corrupta sense que ho sigui és llibertat d’expressió, però també és un delicte. Si qui amenaça o calumnia és un usuari anònim no se’l pot perseguir i obligar-lo que assumeixi aquestes conseqüències. I això, automàticament, deixa en indefensió l’altra part.

Fa molt temps que escric, que publico i que parlo per ràdios, diaris, xarxes i televisions. Sempre ho he fet de manera pública i visible. És a dir, tothom que vulgui retre comptes amb mi sap on trobar-me. Ho poso encara més fàcil per estalviar clics: carrer Numància 46, 3r pis, Barcelona. Tot és públic i transparent. Qui vulgui demanar explicacions sobre què he dit o redactat sap perfectament on demanar una rectificació pública, on posar una querella o, com a vegades ha passat, presentar-se presencialment per tenir un intercanvi de paraules. A la inversa no passa: darrere de molts comentaris que rebo (tant positius com negatius) hi ha persones que s’amaguen rere l’escut de l’anonimat des d’on profereixen tota mena d’opinions. I, curiosament, tots saben qui soc, a què em dedico i on trobar-me. Jo no. He posat el meu exemple perquè el relat sigui més fàcil, però això li passa a tothom que té un mínim de projecció pública, sigui periodista, professor universitari, creador de continguts, actriu, advocat, polític, esportista, militant de base d’una organització, metge, meteoròleg, empresari, coordinador de festes populars o economista. És a dir, cada cop més gent; perquè —per sort— les xarxes socials sí que han permès una democratització de la veu i un trencament del monopoli de les opinions. Però això sí, cadascú assumint què diu i a qui representa.

La llibertat d'expressió és una llibertat, com les altres, limitada per la responsabilitat de l'ús que se'n fa"

I amb això de l’anonimat no em refereixo a tallar les virtuts creatives de com hom es dona a conèixer a la xarxa: tothom sap que @higiniaroig és la identitat social de David Fernández a les xarxes. En aquesta casa, Pep Antoni Roig escriu sota l’usuari @quadern_tactil i si voleu estar ben informats i aconsellats de sèries, no us perdeu @emboirada que correspon a la Sílvia Comet. Utilitzen etiquetes en què el límit és la seva pròpia originalitat però sabem perfectament qui són. Per contra, darrere de Josep Planes González (per posar un nom a l’atzar) hi pot ser Josep Planes González o bé algú altre que vol donar aparença de persona física però que, a l’hora de la veritat, s’amaga rere un pseudònim que el converteix igualment en anònim.

És evident també que les xarxes socials no deixen de ser canals de comunicació en mans d’empreses privades i, per tant, cadascú al seu jardí hi deixa entrar qui vulgui amb les condicions que n’imposi la propietat. Ara bé, també és cert que si dins del jardí algú li clava un cop de puny a algú, per més privat que sigui el jardí el què val —per protegir a la víctima— és la llei del territori on està assentat aquell jardí. I no cal dir que si el jardí és un niu de delictes o no compleix amb determinats criteris, com un bar que no té condicions higièniques o que s’hi trafica droga, l’administració pot ordenar-ne el tancament per més privat que sigui. O, si ens posem en l’àmbit de la llibertat d’expressió, ningú —llevat dels nazis— qüestiona que es tanquin llocs des d’on es fan proclames nazis, que entre altres perles, celebren l’extermini d’ètnies.

I és lògic que qui ha de procurar aquesta combinació de llibertat d’expressió amb traçabilitat de l’usuari és la mateixa xarxa social que, al seu torn, s’hauria de preocupar de garantir que la identitat digital d’un usuari correspon a la identitat física d’una persona. Segurament això és interpretat com una limitació d’aquesta llibertat d’expressió però deixem-nos d’ingenuïtats: com totes les llibertats, la d’expressió també és una llibertat limitada, sigui en un discurs, un article en un diari de paper o un post a les xarxes socials. I el límit d’aquesta llibertat és la responsabilitat que en comporta l'ús, igual que el dret a associació porta implícits uns estatuts cada cop que muntes una entitat perquè cal un terreny de joc reglamentari. La resposta, per tant, al títol de l’article (per tot aquell que sí que hagi volgut arribar fins aquí a baix) és que prohibir l’anonimat és inviable i excessiu i permetre’n en barra lliure és injust i en alguns àmbits fins i tot il·legal. Per tant, com en tantes coses en aquesta vida, potser en aquesta qüestió cal regulació, és a dir límits, normes clares per tothom i sobretot sentit comú.