No cal ser gaire llest per veure que la globalització ni funciona ni funcionarà mai; crec que ja ens ha quedat més que clar (a aquelles persones que estem disposades a veure la realitat i a no mirar cap a una altra banda). Bàsicament perquè ens van vendre gat per llebre; i, tot i que a mi personalment m’encanten els gats, aquestes coses no es fan, és deshonest i pervers. Ens van voler fer creure que amb la globalització tots tindríem els mateixos drets i deures i les mateixes oportunitats. Suposo que no cal que us exemplifiqui que no ha sigut així. També ens van aixecar la camisa fent-nos creure que una cultura global ens convertiria a tots en germans i seríem molt feliços i menjaríem molts anissos. Algú n’ha menjat algun que no portés verí? Mai no havíem estat tan descol·locats mentalment com ara. La idea d’uniformitzar la població mundial és molt romàntica, però l’única uniformització que estan potenciant és la d’anul·lar la subjectivitat de cadascú i la de fer desaparèixer les diferents cultures que hi ha al món. És a dir, ens estan eliminant tots els referents culturals amb els quals ens sosteníem psicològicament i ens estan imposant (de la manera més subtil possible) una manera de pensar global i única. Res que no digués George Orwell fa uns quants anys en alguna de les seves novel·les (1984, Animal farm), que no insinués magistralment Charles Chaplin en alguna de les seves pel·lícules, com Modern times, o que no hagi analitzat Slavoj Žižek en algun dels seus llibres, com Living in the End Times. Han convertit les tradicions en folklore de supermercat per al turisme.
És molt més rendible fer-nos sentir com a casa i fer-se seves les nostres tradicions, com celebrar Sant Jordi a Madrid
Si aquesta idea la traslladem a Espanya, veurem que estan seguint la mateixa estratègia per esborrar Catalunya del mapa. Si no pots vèncer l’enemic, absorbeix-lo. S’han adonat, després d’anys i panys, que la prohibició (l’estratègia que van emprar des del franquisme fins ara) només provoca rebel·lia i que és molt més rendible fer-nos sentir com a casa i fer-se seves les nostres tradicions, com celebrar Sant Jordi a Madrid. Convertiran la cultura catalana en un “Ya es primavera en el Corte Inglés”. Amb el pas del temps, les noves generacions es pensaran que San Yordi va néixer a Carabanchel (Madrid) i que va salvar la princesa d’un drac que venia d’Olot. I que de la sang del drac en va brollar una morcilla i que per això, cada 23 d’abril, els enamorats es regalen morcillas. Això, d’una banda, i de l’altra, faran el mateix amb el català: manllevaran tres o quatre paraules catalanes més per integrar-les al castellà perquè estiguem contents (saben que els catalans plorem d’emoció i ens abaixem els pantalons cada vegada que un castellanoparlant pronuncia una paraula en català) i deixaran que la resta de paraules vagin desapareixent per si mateixes en un procés de substitució lingüística, orquestrat des de fa temps i que s’emmascara amb un no voler ofendre l’allau de nouvinguts (estratègicament col·locats a Catalunya), que es veu que els resulta molt traumàtic aprendre a parlar català perquè és una llengua molt complicada que només els grans erudits poden desxifrar i aprendre. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, el català s’haurà acabat.
El millor de tot plegat és que mataran la nostra llengua sense semblar els malvats de la pel·lícula, sinó tot el contrari: ho disfressaran tot amb un discurs de tolerància i d’empatia envers els nouvinguts (típica estratègia d’un estudiant de primer de manipulació a qui li importen un rave els nouvinguts, a menys que en pugui treure algun profit) i ens faran quedar a nosaltres com uns antipàtics egoistes si ens hi adrecem en català a la nostra pròpia terra. I, sense que ens n’adonem, estarem ballant flamenc i sevillanes tots junts l’11 de setembre i aplaudint una corrida de toros el dia de la festa major del nostre poble. A menys que obrim els ulls d’una vegada i canviem la nostra actitud de submissió per una bona autoestima i parlem sempre i amb tothom en català. El futur de la nostra llengua i les nostres tradicions depèn de tots nosaltres. Cada llengua té tota una història única a darrere que cal conservar, i el català no n’és cap excepció.