El 29 d’abril de 2018 el diari madrileny El Mundo publicava les fotografies dels mestres de l’Institut El Palau, de Sant Andreu de la Barca. “Los 9 maestros catalanes de la infamia”, insultava el titular. La publicació facilitava dades personals dels mestres i els acusava d’assenyalar i humiliar els alumnes fills de guàrdies civils. La crònica, firmada per l’agitador d’extrema dreta Javier Negre, donava per cert tot allò de què s’acusava els docents, sense deixar-hi de sucar pa, en el pitjor sentit del terme. Ana Rosa Quintana, Susanna Griso i Carlos Herrera, entre molts altres, van escampar que els mestres, moguts per l’afany d’adoctrinament, havien escarnit els nens a classe. Era no sols un atac a unes persones concretes, sinó també un atac a tot el sistema d’ensenyament català.

Les xarxes vessaven d’insults. Hi va haver milers i milers d’odiadors anònims. Però també alguns altres amb noms i cognoms, com l’oblidable Albert Rivera: “Los maestros separatistas que señalaron públicamente a hijos de @guardiacivil en Cataluña. La Fiscalía los investiga por delitos de odio, pero el Gobierno de España dice que no les abrirá expediente. Con cobardía nunca se vence al nacionalismo”. Mariano Rajoy, aleshores president del govern espanyol, va fer unes declaracions culpabilitzadores. Ignasi Guardans va aparèixer per denunciar l’ambient irrespirable que, segons ell, es vivia a Catalunya (“Hay escuelas en Cataluña donde si un niño no lleva algo amarillo se lo señala. Ocurre entre adultos, imagínense entre menores").

Amb els anys, la justícia va anar arxivant una rere l’altra totes les denúncies contra els mestres de Sant Andreu de la Barca perquè no es van trobar indicis de delicte. La darrera, aquest novembre. Un cop passada la tempesta, els docents han parlat. Han explicat el calvari que han viscut durant set anys. Un patiment fruit de la repressió judicial, policial, política i mediàtica. Per descomptat, no són els únics, sinó un episodi entre molts. Em venen al cap, per exemple, Sandro Rossell i Joan Besolí, que van estar-se dos anys tancats en presó preventiva per ordre de la jutge Carmen Lamela. Són incomptables les accions concertades buscant l’escarment i la venjança.

Una de les qüestions en què han insistit els mestres és el mal causat a la seva reputació, al seu bon nom, pels atacs personals i professionals patits. Voldrien que els mitjans i els periodistes rectifiquessin o que aquelles informacions sobre ells desapareguessin. Voldrien algun tipus de reparació. Un dels mestres, David Tomé, ho ha expressat així: "No hi ha hagut una reparació, especialment d'aquells mitjans i polítics que van carregar contra nosaltres. És molt fàcil acusar quan es vol fer mal, però quan es demostra el contrari, aquí tot s'oblida i ningú parla."

Quan algú abandona conscientment la recerca de la veritat per abraçar la mentida i el linxament, deixa de ser periodista. Algú que es vulgui dir periodista ha de combatre la seva ideologia i els seus prejudicis, manies i pulsions

Deixem de banda els polítics i les xarxes, aquest segon un territori inhòspit i emmetzinat, i centrem-nos en els mitjans de comunicació. Molt difícilment els mestres aconseguiran cap rescabalament als jutjats. Tampoc apel·lant a això que s’ha anomenat “dret a l’oblit” (personalment i parlant en general, no soc partidari d’esborrar notícies d’Internet. Ni de cremar les hemeroteques).

Escrivia l’apreciat Sebastià Alzamora en un article al diari Ara que el mal periodisme dels mitjans de la dreta espanyola, que han difamat i difamen impunement, està en la base de la toxicitat de les xarxes. Jo hi afegiria que el verí de les xarxes, al seu torn, s’ha inoculat i s’inocula també en el periodisme de sempre, que, per diferents causes, travessa uns temps d’extrema debilitat.

Però, aleshores, què? Què s’hi pot fer? La resposta és clàssica, potser antiga, potser ingènua: periodisme, bon periodisme. El periodisme és sobretot mètode i ètica. Una cosa i l’altra resulten indissociables. La manca d’ètica comporta violentar el mètode, les maneres de fer. Quan algú abandona conscientment la recerca de la veritat per abraçar la mentida i el linxament, deixa de ser periodista i esdevé una altra cosa. Algú que es vulgui dir periodista ha de combatre la seva ideologia i els seus prejudicis, manies i pulsions. Si no ho fa, el resultat ni és professional ni és ètic. I aquí topem amb una pregunta que donaria per a una llarga i enrevessada, però, tanmateix, interessant discussió: es pot ser periodista i, alhora, una mala persona? Es pot ser un periodista malvat, malànima? En el terreny de la pràctica, és evident que sí. Ho veiem cada dia. Però, i en el terreny d'allò que ‘hauria de ser’, en el terreny de l’ètica?

Fer periodisme, en el cas de l’Institut El Palau, era informar dels fets amb cura. També amb rigor i precisió. No convertir les acusacions en condemna. No carregar les frases amb opinions sense fonament, insults i ofenses gratuïtes. Respectar, per tant, el principi legal però també moral de la presumpció d’innocència. I no, com van fer, arraconar-lo perquè resultava una molèstia, una trava, no els convenia. També significa, és clar, no amagar o apoquir el desenllaç judicial de l’assumpte (com han fet molts dels que més van ofendre els mestres), sinó donar-li el complet relleu que mereixia.

Segurament aquesta meva resposta no satisfarà en absolut unes persones que han patit molt, i s’entén perfectament. En el seu cas, el dels mestres, el mal ja està fet. Però, si volem un demà millor, més just, més lliure, més democràtic, no hem de deixar d’exigir un millor periodisme. Periodisme a seques, si ho prefereixen. I criticar, denunciar i maleir decididament els que el perverteixen per servir d’altres causes, causes que li són estranyes. Ens semblin causes execrables i mesquines, o bé ens semblin encomiables.