Ni imputat, ni investigat, ni condemnat, ni inhabilitat, només un professional qualificat que ha estat víctima de la desproporcionada utilització política que s'ha fet de la seva candidatura per al Banc Mundial. Així se sent José Manuel Soria, després de ¿renunciar? al lloc de director executiu per al qual l'havia proposat el govern. Cal tenir una cara de ciment armat per mantenir el que manté el canari sense enrojolar-se.

Esclar que el candidat frustrat a l'organisme internacional que assisteix financerament i tècnicament els països en desenvolupament, és reincident en aquests combats. El mateix va dir quan el seu nom va aparèixer als Papers de Panamà i es va descobrir la seva participació en empreses familiars establertes a paradisos fiscals, que era un màrtir dels mitjans de comunicació, a més d'un perjudicat de les guerres internes del seu partit. Més enllà que al PP hi hagués -que hi era- qui li tenia moltes ganes, l'exministre va mentir llavors com han mentit ara Rajoy, Guindos i tots els que han defensat en públic que el nomenament havia estat conseqüència d'un procés administratiu, i no pas d'una decisió política amb la qual pagar els favors prestats.

El pitjor no és el que es pensi Soria, que a hores d'ara ja interessa poc. El greu és que hi hagi un candidat a la Presidència del govern que pensi que els espanyols som idiotes i els responsables del Banc Mundial, uns ignorants que no revisarien el currículum de l'exministre ni els escàndols dels quals va ser protagonista. Això, per no parlar de l'ull del president en funcions per seleccionar els qui ens representen en els més importants organismes internacionals. Recordin Rodrigo Rato al capdavant de l'FMI o Arias Cañete, a la Comissió Europea. No n'hi ha cap que no estigui esquitxat per assumpte tèrbol, negoci familiar sota sospita o acumulació de patrimoni dubtós.

Rajoy va perdre la majoria absoluta ja fa dues eleccions, però actua com si encara tingués i pogués fer i desfer el seu aire

Rajoy va perdre la majoria absoluta ja fa dues eleccions, però actua com si encara tingués i pogués fer i desfer el seu aire. Ara sabem què entén el president per regeneració democràtica. Però el temps del tot s'hi val ha passat. I aquesta Espanya nostra ja no tolera com tolerava temps enrere en la vida pública ni els mentiders ni els viciats. Ahir vam assistir al Camí Soria II part. Rajoy ha hagut d'empassar-se la seva proposta; Guindos, les seves paraules i Soria, un nou repudi.

Però hi ha una altra clau, que no és menor, i és la successòria. El segon lliurament de l'escàndol Soria arriba en el mateix instant en què torna a reeditar-se el debat sobre la necessitat que Rajoy s'aparti perquè Espanya tingui un govern. La seva renúncia facilitaria les coses. Ho va dir Felipe González des de Colòmbia, ho va dir Rivera des de la tribuna del Congrés i ho ha dit ara també Susana Díaz des de Sevilla.

L'andalusa sempre assegura el tret. I hi ha al PSOE, com a l'IBEX i al PP els qui creuen que si Rajoy s'aparta a un costat l'endemà podria arribar el desbloqueig. Per això el president en funcions va suggerir a Rafael Hernando que canviés la seva intervenció a la investidura fallida quan va sentir al líder de Ciutadans dir que el PP presentés un altre candidat. Per això tanta vehemència en la defensa d'un candidat que, com va recordar González, ha estat el més votat, però també el més vetat.

Rajoy no és aliè als moviments soterrats perquè abandoni la cursa. I tampoc als qui al seu propi partit no fan escarafalls amb la proposta. Per això potser l'escàndol Soria no és un error més, sinó un disbarat colossal en el pitjor moment per a un Rajoy a qui cada dia es fa més complicat donar-li suport, per activa o passiva, en una investidura.