La campanya de les eleccions catalanes del 12-M, que comença aquest divendres, serà un vist i no vist, una campanya llampec. L’anticipació, la convocatòria forçada dels comicis signada pel president Pere Aragonès, buscava agafar Junts a contrapeu, però possiblement no va calibrar prou bé la variable de l’amnistia. Lluny de curtcircuitar una eventual candidatura de Carles Puigdemont, la publicació de la llei al B.O.E, a finals de maig o principis de juny, possibilita no només el retorn del president a l’exili, sinó la seva candidatura “efectiva” a la presidència de la Generalitat. És a dir, que Puigdemont pugui tornar i, a més, presidir el Govern si és que és investit pel Parlament. Sigui com sigui, Puigdemont ha superat amb nota la curta, molt curta precampanya, en haver-se situat al centre de totes les declaracions i actes preelectorals dels caps de cartell rivals.

Davant l’evidència, ERC ha fet tres o quatre coses per redreçar el rumb d’uns pronòstics electorals poc afalagadors. D’entrada, buscar el cos a cos entre Aragonès i Puigdemont per mantenir opcions de disputar-li, si més no, l’hegemonia de l’independentisme. No ha tingut èxit Aragonès en arrencar-li un cara a cara al president a l’exili, qui li ha denegat, tot i la disposició del candidat d’ERC a fer-lo on calgués. Puigdemont no l’hi accepta perquè busca polaritzar la campanya entre ell i el candidat del PSC, Salvador Illa, a qui, segons assegura, ja ha atrapat a les enquestes.

A la vegada, el comitè de campanya ha fet pujar a Aragonès uns quants decibels la intensitat del gest i la retòrica. En alguns moments, com en l'atac frontal a Puigdemont per la seva "absència" en un debat de la Pimec, ha semblat que el president rufianejava, en lloc de pujolejar, buscant el cos a cos amb Puigdemont. O que tornava a l'etapa de “l’Espanya ens roba” de la seva militància a les JERC, les joventuts republicanes. Un vestit i un estil mitinguer molt allunyat, en tot cas, del tarannà tranquil i endreçat que tothom li reconeix a Aragonès i que ha beneït aquesta setmana l’exconseller Andreu Mas-Colell, el cervell de les retallades del govern d’Artur Mas que tant va blasmar ERC.

En alguns moments, ha semblat que Aragonès 'rufianejava', enlloc de 'pujolejar', buscant el cos a cos amb Puigdemont

La tercera cosa que ha fet Aragonès és, possiblement, la més interessant perquè entoma, sense por, el que pot ser l’autèntic eix de la campanya: la qüestió del lideratge. Contra la manca de carisma i èpica del president-candidat d’ERC, Aragonès ha optat per confrontar les seves propostes, l'obra de govern, amb el lideratge de Puigdemont, a qui, com també fa Salvador Illa, dibuixa com un candidat que només parla d’ell mateix. El problema del missatge, a més de la dura realitat de l'exili que ERC també pateix, és que l’obra de govern d’Aragonès, davant la buidor programàtica que atribueix a Junts, topa amb la realitat del mal govern: el caos a les oposicions, el desastre de l’informe PISA, el retrocés del català al carrer i a l’escola o les inversions contra la sequera no executades. Una obra de govern més aviat escadussera, com un ruixat de primavera, benvingut, però segurament insuficient per omplir les urnes de vots. El fracàs dels últims pressupostos ho certifica.

Que Puigdemont avanci Aragonès a les enquestes és una cosa que es comença a donar per descomptada, no només en boca del candidat de Junts, i que, dependrà, en part, de com es descabdelli una campanya que serà de vertigen. Una campanya d'alt voltatge que requerirà molta més flexibilitat i capacitat de resposta al minut a minut canviant de la conversa electoral que la que ofereixen, a priori, tarannàs tan ordenats i cartesians, com els d’Aragonès i Illa. Vet aquí on entra en escena l’èpica, el gran relat que acompanya els grans lideratges. Un atribut que —agradi o no— gaudeixen o poden exhibir un Puigdemont o un Oriol Junqueras, però no tant un Aragonès o un Illa. Que ERC prepari un gran acte electoral a l'exili ginebrí amb la seva secretària general, Marta Rovira, a més de Junqueras i Aragonès, dona una idea de fins a quin punt, l'èpica també compta. I suma.

Agradi o no, l’èpica, el gran relat que acompanya els grans lideratges, el poden exhibir un Puigdemont o un Junqueras, però no tant un Aragonès o un Illa

És evident que, per contrast amb la campanya d'ERC, la cúpula de Junts ha posat tots els ous a la cistella del lideratge de Puigdemont, a qui els seus adversaris electorals, especialment Illa, titllen de líder “messiànic”. No obstant això, la visita de la cúpula de la patronal de Foment del Treball, encapçalada pel seu president, Josep Sánchez-Llibre a Perpinyà per celebrar una reunió de treball amb Puigdemont, desfà en part la caricatura. Els electors decidiran si l'eix programa-lideratge era la clau, el vector decisiu per decantar el resultat del 12-M, o no ho era. Sospito, però, que aquestes són les últimes eleccions del procés i les primeres del postprocés, les que realment poden obrir una nova etapa el disseny de la qual està més obert del que sembla.

I mentrestant, i sempre, els clàssics. Com resa el conegut aforisme de Marshall McLuhan, tan car als vells estudiants de periodisme, el mitjà és el missatge. En campanya electoral, el candidat és el missatge. En el mercat del vot, qui millor se'n surt en la dialèctica entre el qui ho diu i el què diu, guanya. I és que, sense marc que l'aguanti, el quadre cau: que estigui buit o ple només altera la velocitat. Al final, són les lleis de la física. I la química.