Deixeu-me dir per començar que penso que ens encaminem a una repetició electoral, llevat que a Espanya hi hagi ganes reals de resoldre el contenciós. La qual cosa comportaria, d’entrada, acceptar la intervenció d’un mediador. Estranger? Internacional? No és el mateix: tothom sap que un europeu no és cap estranger, de manera que podria ser algú europeu. Com a mínim. És clar que també Edmund Burke deia que “cap europeu pot sentir-se un exiliat en cap indret d’Europa” i, tot i això, aquí tenim un president que pot trepitjar lliurement qualsevol tros d’Europa, tret d'un. Situacions tan anòmales, amb clares implicacions internacionals, demanen mediacions a l’alçada. Si realment Espanya vol començar a parlar del conflicte, caldrà un mediador no espanyol. I no català, d’acord. Però és que em sembla que aquestes obvietats es comenten per si soles.

Una qüestió interessant, més enllà de l’autodeterminació, o precisament com a últim intent d’evitar-la, és allò de la plurinacionalitat. Diuen els de Sumar que l’origen del problema, més enllà del 1714, l’hem de situar en la sentència de l’Estatut. Si hem de ser honestos intel·lectualment, des d’aquí fa anys que preguntem “On és l’oferta d’Espanya?”; “Quina sortida proposen?”; “Com pretenen que no busquem vies unilaterals?”. Aquesta pregunta continua vigent, ja que de moment no hi ha resposta, però com a mínim se senten algunes músiques. La que més, la cançó de la “plurinacionalitat”. Aquest concepte, per als que realment volen pensar en un “encaix”, mereix que ens aturem a pensar-hi. Ni que sigui per poder entendre per què tot “això nostre” no ha funcionat fins ara.

D’entrada, plurinacionalitat no és federalisme. És una terminologia diferent de la que el socialisme català ha estat utilitzant i la que Pasqual Maragall, o Pi i Margall, o Ada Colau, postulaven per tal de no dir res que s’indigestés massa a la metròpoli. Plurinacionalitat vol dir pluralitat de nacions: concretament, quatre. La mateixa Esperanza Aguirre ja va admetre fa uns anys, en un atac de lucidesa, que l’error de la Transició espanyola havia estat multiplicar les autonomies i no cenyir-les a les tres històriques (veurem què hi diria Andalusia, a això, però per mi Andalusia queda clarament fora per raons que no venen al cas). Bé: també vam sentir Pedro Sánchez, no fa pas tant (maig del 2017), dir que Catalunya és una nació. Després va haver de matisar-ho: Catalunya i Euskadi són nacions “culturals”. Què volia dir “culturals”? Volia dir qualsevol cosa, omplin l’espai com prefereixin, però en tot cas volia dir sense sobirania.

La plurinacionalitat només és comprensible des d’una perspectiva confederal: és a dir, amb dret al divorci

Una nació sense sobirania és, em temo, exactament el que tenim ara: per tant, si es fes això, seria quelcom sincerament molt realista. Seria un retrat, una fidel instantània. “Sou una nació que no se'n pot anar”. Reconec el mèrit de l’hiperrealisme, però espero que vegin que aquest és precisament l’origen de la conflictivitat creada des del 1714, i que la llengua i la cultura van per una altra banda: la cultura i la llengua, en teoria, ja les tenim traspassades en exclusiva malgrat les intervencions judicials i administratives en contra. “Molt bé, doncs us blindem les competències en llengua i cultura”. Fins i tot això seria només una de les coses a tractar: dins de la condició indispensable d’absència de sobirania, per exemple, podríem disposar de ports i aeroports i poder posar-los el nom que nosaltres decidíssim? O és que té a veure amb la sobirania, un aeroport, quan n’hi ha tants al món que són de gestió local? Un altre exemple: la identitat. Puc no ser sobirà o independent, entesos, però aleshores puc ser català? Exclusivament? És a dir: puc pertànyer a l’estat espanyol i, en canvi, tenir reconeguda la nacionalitat catalana? Teòricament, això tampoc no trencaria sobiranies, sinó només identitats culturals. Un altre exemple: aquesta nació, com fan al Regne Unit, podria competir als jocs olímpics sota la seva bandera? O no són cultura, els esports, ministre Iceta?

La plurinacionalitat només és comprensible des d’una perspectiva confederal: és a dir, amb dret al divorci i amb lliure expansió de la diferència, tant des de dins, en competències, com arreu del món, en reconeixement. Si no es vol reconèixer formalment el dret al divorci perquè això resulta massa complicat en una mentalitat d’esquerres progressista espanyola, com a mínim haurien de despenalitzar-ne l’exercici. D’això, si no se n’ocupen ells, ja se n’acabaran d’ocupar les instàncies europees i també la realitat dels fets. Perquè sí, president Montilla: tornar-hi, hi podem tornar sempre. Només ho poden impedir provant de seduir com a mínim la meitat de l’independentisme amb una proposta “plurinacional” de debò. Jo els convido a intentar-ho. Honestament, penso que mereixen l’oportunitat. Només per una raó: perquè l’independentisme en conjunt, fins ara, tampoc no s’ha acabat de guanyar la independència.