Cada vegada que arriba una nova estació, el canvi d’armari. Desar en caixes els biquinis i les samarretes de tirants que signifiquen coses i encara fan olor de mar. Per omplir l’armari amb vestits que no recordaves i caçadores que porten entrades de cine antigues a les butxaques. Sempre soc de les primeres a canviar la roba de la temporada. Tinc estrès anticipatori en pensar que si no ho faig aquest cap de setmana, potser més endavant no tindré temps i moriré congelada. O potser és el desig de deixar un estiu fantàstic a la part de dalt i poder albirar la futura temporada. Perquè no ens enganyem, l’any, al setembre, està pràcticament over. Llavors, encara suant i vestida de blanc (tot i que aquesta tardor es porti el total white) veig el meu armari ple de vestits negres i m’espanto. No sé què em posaré perquè no sé què passarà. Però aquestes faldilles em recorden de què fujo, per això les poso a la bossa per donar-les a algú que en gaudeixi.
Els armaris estan plens de peces experimentades que recorden aquell sopar, aquella frase, un període que no existeix i que està passat de moda. Hi ha camises blanques que resisteixen les anyades, i continuen en aquell penjador esperant la invitació perfecta. Com aquell vi perfecte que obriràs quan t’apugin el sou i que s’avinagrarà abans no el puguis degustar. Posa’t i beu el que vulguis i faràs que aquell dia aparentment normal compti en la teva atapeïda agenda. Samarretes que per molt que les rentis porten el seu aroma. El pitjor és que les continues esnifant com si fossin una droga. Com diu Mercè Rodoreda a Mirall trencat “Filla, hi ha gent que amb un record en té per tota la vida”. És una de les frases que humitegen els meus ulls gairebé tant com els jerseis de la meva calaixera amb perfum d’Heno de Pravia i de boles de lavanda de la meva àvia. Sí, encara que sigui sommelier, em pertorben més aquestes notes que cap magdalena de Proust.
Compraré coses noves perquè necessito tenir altres històries fresques, saboroses, modernes i llamineres en forma de tela, i vestir il·lusions de color borgonya en format sòlid. El canvi de sabates simbolitza si volem caminar, córrer, estar sexis o còmodes.
Els canvis d’armari i de minibar només requereixen temps, tenir un d’aquells dies del cicle que et sents decidida i moltes bosses al costat
Reconèixer les sabates belles però incòmodes i decidir que l’estilitzada que et fan no paga la teva cara de mala llet pel dolor d’esquena, vol dir que t’has fet gran. Que no és, ni de bon tros, que hagis madurat. Diu Marie Kondo que la roba que en dues temporades no t’has posat ja no la tornaràs a portar mai més. Segurament té raó, encara que recordem que ens ha relaxat (més que cap Orfidal) saber que després del tercer fill, ella també deixa coses amuntegades a pressió entre les portes de l’armari. Aquestes peces de colors que pensem que es tornaran a posar de moda, i que just quan passi, les haurem regalat a una amiga aquell mateix cap de setmana. O els texans de quan estaves tan prima que és millor que deixin d’ocupar un lloc mental al teu cervell cada vegada que els veus recriminant-te la dimensió dels teus malucs. Tant de bo que amb l’armari on tenim els digestius i els destil·lats féssim el mateix i fóssim coherents per, almenys dues vegades l’any, reconèixer les cremes de whisky caducades, el vidre del licor ple de pols i les ampolles que ja no compartiràs perquè ja s’han oxigenat. Els canvis d’armari i de minibar només requereixen temps, tenir un d’aquells dies del cicle que et sents decidida i moltes bosses al costat. L’acceptació i quin temps farà ja es veuran amb el calendari d’Advent.
Que bonic aquest vestit! És de Dolce & Gabbana, em pregunten per xarxes. Com va fer Eva Longoria recentment en xarxes, explicant que un vestit que va portar a una red carpet valia 50 euros. “No és el vestit, és qui el porta” va dir a Instagram. Però no m’atreveixo a explicar que el meu vestit preferit el vaig comprar en una botiga de xinesos a Marbella. “Sigues valenta, valenta, valenta” de la pel·lícula El Círculo Polar. Jo m’ho repeteixo, esperant que desapareguin els fantasmes del meu armari. Finalment, agafo una manta per cobrir-me aquesta nit sense esternudar. Perquè l’al·lèrgia als àcars també se supera amb el que queda de les segones rebaixes.