S’acosta l’hivern i toca fer canvi d’armari i de president. Tot i que encara no tinc clar que faci prou fred per començar a col·locar la roba d’hivern a primera línia d’armari, perquè llavors sempre passa el mateix: tens l’armari ple de jerseis de llana i fa una calor de mil dimonis. Guardeu encara alguna camiseta d’estiu per si de cas, no fos cas que en Tomàs Molina es repensi això de ser polític i ens digui que ens esperen uns dies de calor terrorífica i tots anem amb samarretes apelfades, guants i bufandes.
Pel que fa a la política, ja va sent hora d’organitzar unes noves eleccions, que fa més de quinze dies que tenim el mateix president i hem entrat en una monotonia difícil de suportar. Els catalans trobem a faltar l’emoció de les urnes; tenim ganes de sentir noves promeses i de decebre’ns una vegada més; les mentides ens omplen el cor de joia i són el nostre motor per tirar endavant, sense elles no sobreviuríem. Estem avesats a unes eleccions mensuals, a escàndols de corrupció i a centenars de debats polítics sense contingut; i tothom sap que quan t’acostumes a una dosi tan elevada d’emocions i de decepcions diàries costa molt desenganxar-se’n. Oi que no hi ha ningú que porti la mateixa roba cada dia? Doncs tampoc és lògic que hàgim de tenir el mateix president de la Generalitat cada mes. De la mateixa manera que de tant en tant s’ha de fer alguna rentadora perquè la roba no faci pudor i estigui neta i hem de ventilar les habitacions de casa perquè no hi quedi aire viciat, un cop al mes toca canviar de president perquè més persones sense recursos puguin tenir un sou vitalici. Si alguna cosa tenim els catalans, és que, tot i que la majoria de nosaltres no arribem a final de mes, ens encanta regalar sous a gent que no fot ni brot i que ens pren per ximples. Sincerament, no entenc aquesta fama que tenim de pesseters i garrepes.
Tot i que la majoria de catalans no arribem a final de mes, ens encanta regalar sous a gent que no fot ni brot i que ens pren per ximples
Aquests últims anys hem canviat més de polítics que d’armari; fins i tot vam arribar a dur a terme un referèndum sobre la independència de Catalunya ple de promeses, il·lusions i cops de porra que va acabar essent un acudit molt divertit. Tot això no fa res més que fer palès que els catalans no suportem la rutina, que som gent d’emocions fortes i que ens agrada que ens enredin cares noves i no sempre les mateixes. Si sempre t’entabana la mateixa persona, deixes de creure’t les seves mentides perquè te les saps de memòria i deixen de sorprendre’t. Necessitem nous polítics amb una gran capacitat d’inventiva, capaços de crear relats emocionants que ens facin estar ansiosos per saber què passarà i que mai ens diguin el que volem sentir ni compleixin cap promesa.
Però parem de parlar de política, que per a això ja tenim els politòlegs i els homes del temps. El que realment vull saber és quan he de fer el canvi d’armari. No us passa a vosaltres que quan us decidiu a fer-lo i endreceu tota la roba d’estiu en caixes hermètiques llavors fa més calor que mai? És com quan estens la roba a fora al balcó perquè fa seixanta dies que no plou i comença a ploure a bots i barrals, o com quan votes un polític pensant-te que és independentista i un cop al poder es passa el dia ballant sevillanes i cantant saetas al Parlament. Espero que aviat pugui treure tota la roba d’hivern definitivament; sempre bé de gust posar-se un jersei de llana ben gruixut, asseure’s a la vora del foc i veure un nou debat d’investidura mentre et menges uns peus de porc amb allioli i cantes "Els Segadors".