No sé si a vostès els hi passa el mateix, però cada cop que estic més informat sobre el tema de l’escalfament global i el canvi climàtic (llegint informes, articles, llibres, etc.) més difícils em semblen les respostes pràctiques efectives i més allunyades del món real les declaracions dels actors polítics. De fet, crec que aquests últims no acaben d’entendre bé de què estan parlant en termes quantitatius globals. (És un àmbit en el qual afortunadament disposem de bons informes: IPCC, Grup d’Experts de Nacions Unides, 2022; AEMA 2023, 2021; OBERcat, 2023; “La transició energètica a Catalunya”, 2022, Col·legi d’Enginyers, 2022). 

Sabem que el canvi climàtic correlaciona amb qüestions com l’energia, la demografia, la contaminació (aire, terres, aigües i subsol), els residus, l’alimentació, els transports, la salut, el turisme, l’erosió de la biodiversitat, les desforestacions, etc. També sabem que ja estem en xifres d'1,4 o 1,5 graus d’augment de temperatura global respecte als inicis de la industrialització, i que el Mediterrani s’escalfa més que la mitjana mundial (amb conseqüències previsibles bastant nefastes per al sud d’Europa, com assenyalen aquells informes; les projeccions per a Catalunya per a aquest segle van d’un augment mínim d'1,5 a un de màxim de 3,5 graus).

Tanmateix, les propostes més comunes consisteixen a establir polítiques molt locals —molt micro— o, per contra, són discursos molt abstractes que fan ús d’una bateria canviant de conceptes (“transició justa”, “mobilitat sostenible”, “justícia climàtica”, etc.), que funcionen com “paraules màgiques” amb les quals sembla que es pretén que el seu simple enunciat ens dona la clau de la resolució del problema. Hi ha sovint un dèficit, un buit, en la connexió entre discursos declaratius i els resultats quantitatius específics detectats en diversos àmbits o territoris.

En general, també sembla que la ciutadania encara percep l’emergència climàtica com un fenomen distant, tant en l’espai com en el temps. La “reindustrialització verda i digital” és sovint mera retòrica emfàtica de greenwashing per part de governs i empreses. Els pretesos “sapiens” només ens despertem quan hi ha incendis, inundacions, sequeres, manca d’aigua, huracans, etc. Però és un despertar més puntual que no pas un vector per la presa de decisions col·lectives globals. Necessitarem arribar a col·lapses importants en àmbits concrets per establir polítiques ecològiques ambicioses (l’any 2020, els estats es van comprometre a reduir un 50% les emissions el 2030; avui ja és un objectiu impossible).

Necessitarem arribar a col·lapses importants en àmbits concrets per establir polítiques ecològiques ambicioses

Hi ha un parell de discursos en sectors ecologistes que, si bé semblen benintencionats, crec que resulten contraproduents perquè no són gens realistes. El primer és el de voler canviar ni més ni menys que el “sistema capitalista” o el “model de civilització”. Naturalment, sense presentar alternatives viables ni raonades sobre com fer-ho. El segon discurs és el de propiciar el “decreixement” econòmic, és a dir, en termes pràctics, anar disminuint el PIB i els índexs de benestar de les poblacions, començant per la dels estats desenvolupats. Això crec que no resulta gaire congruent ni amb les bases antropològiques dels “sàpiens” ni amb la racionalitat col·lectiva d’un món dividit en estats (incloent-hi la UE). Els estats poden col·laborar, però també  competeixen. I cap d’ells vol estar en el grup dels “perdedors”. Plantejar un decreixement polaritza socialment i fa plausible un horitzó de revoltes (tipus armilles grogues) i de respostes populistes autoritàries. Si alguna cosa mou als individus en general a fer sacrificis (canviar de país, de ciutat, assumir més hores de feina, etc.), és la d’augmentar el benestar propi i el de la família immediata. Benestar és aquí una paraula clau.

Recentment, s’han apuntat algunes vies, no de solució, però sí amb perspectives parcials, però interessants, de futur (hidrogen verd, matèria orgànica, aerotèrmica, vehicles elèctrics, etc.). Però continuem sense solucionar de manera clara algunes qüestions bàsiques, com l’emmagatzematge d’energia (hidràulic, tèrmic, electroquímic), així com la producció d’energia a escala industrial i de transport quan l’electrificació resulta tècnicament difícil. I es donen fenòmens paradoxals, com el fet que aconseguir energies més barates incentiva un major consum. La relació entre energia, aliments i aigua és tot un altre tema preocupant que només apareix puntualment en les agendes.

Tanmateix, als humans ens incomoda no tenir respostes. Allò que ens va millor és la racionalitat instrumental, trobar solucions quan els objectius són clars. Ens en sortim millor amb la tecnologia que amb la moral o la política (un fet narrat en el mite de Prometeu i el robatori del foc als déus, inclòs en el diàleg Protàgores de Plató).

Tenim respostes adequades? Les respostes no poden ser úniques o unívoques, ja que cada sector socioeconòmic i territorial té condicions i necessitats diferents. Quan s’entra en els detalls, les propostes no són fàcils d’implementar.

Tanmateix, malgrat totes les dificultats, cal lluitar contra el canvi climàtic, tant a nivell micro sectorial i territorial com a nivell macro internacional. El pessimisme i la inacció resulten paralitzants. Però previsiblement anirem avançant més a cops de crisis provocades per sequeres, inundacions, etc. que per emprar una racionalitat col·lectiva que, de fet, ens supera.

Els humans estem fets com estem fets, a cops d’evolució i d’una racionalitat molt sovint conduïda per l'emotivitat i els interessos immediats. En termes de racionalitat, Hume i Hegel estan guanyant el partit de dobles a Descartes i Kant. I això pot tenir aspectes positius si sabem reaccionar bé als reptes ecològics i polítics del present.