Negar que som en un temps de canvi o d’emergència climàtica resulta simplement estúpid. L’acumulació de proves científiques és aclaparadora. Sembla que ja hem assolit l’augment d'1,5 graus de temperatura en relació amb l’etapa preindustrial (que és el límit que es proposà no superar a l’acord de París, 2015).

Quan parlem de canvi climàtic no només parlem de la contaminació de l’aire, les aigües i els sòls. Hi ha tot un conjunt de fenòmens entrellaçats que afecten la qualitat de vida dels habitants del planeta: energies, biodiversitat, desforestació, alimentació (i malbaratament), augment de la població, transports, manca d’aigua dolça, incendis, inundacions, plàstics, residus, acidificació dels oceans, esgotament de materials, l’absència d’una governança global efectiva, etc.

Quant a la contaminació, m'agradaria destacar aquí dos aspectes en els quals crec que habitualment no s’insisteix prou: 1) la interrelació entre contaminació, demografia i classes socials, i 2) és del mateix nivell la responsabilitat dels ciutadans i la de les empreses i governs? Què hi ha de veritat en les polítiques públiques i de les grans empreses (energètiques, comercials, del sector del transport, etc.) quan asseguren que posen en pràctica mesures per combatre la contaminació o el canvi climàtic?  

1) Contaminació, demografia i classes socials. Recordem, d’entrada, unes dades: la població mundial actual se situa al voltant dels 8.000 milions (amb una esperança de vida mitjana de 72,8 anys). L’evolució prevista per la majoria de fonts és que anirà augmentant fins a arribar a un pic d'entre 10.000 i 11.000 milions en algun moment de la segona meitat d’aquest segle, i després es reduirà lentament. Aquest augment d’un 20-25% de la població mundial en unes poques dècades suposarà necessàriament més demanda d’energia, de productes i de serveis, cosa que dificultarà encara més la lluita contra la contaminació i, més en general, contra el canvi climàtic. Aquesta és una predicció intuïtiva.

Tanmateix, quan es particularitzen les dades per classes socials, els colors del paisatge canvien substancialment. Els estudis constaten que les desigualtats de renda resulten molt congruents amb les desigualtats contaminants (la renda mitjana mundial se situava al voltant de 1.000 euros mensuals, l’any 2020). Així, dividint la població, tal com es fa habitualment, en tres grans grups de renda, el 10% més ric, el 40% intermedi i el 50% més pobre, les xifres respectives de contaminació (en relació només al diòxid de carboni) se situen al 47-48%, el 40,5-43% i el 10-11,5%, segons aquests estudis (Bruckner et al. 2022, Chancel 2022).

La correlació entre classe social i contaminació resulta sorprenent pel fet que és tan proporcionalment inversa. I si es considera l’1% més ric, la seva contribució contaminant resulta ser unes 75 vegades superior a la dels sectors més pobres. D’aquesta manera, l’atenció de la lluita contra la contaminació caldria situar-la, no en la població en general, sinó en els sectors més enriquits, especialment al món desenvolupat. A això cal afegir-hi, però, dues qüestions interrelacionades: 1) l’augment de les classes mitjanes dels països en desenvolupament, que cerquen millors nivells de benestar (només la suma de les de la Xina i l'Índia ja superen amb escreix la població total de la Unió Europea), i 2) prenent com a referent quatre productes importants (acer, ciment, plàstics i nitrogen), que consumeixen quantitats importants d’energia —la demanda dels quals previsiblement augmentarà durant les dècades vinents—, les previsions de poder prescindir dels combustibles fòssils l’any 2050 semblen inquietantment quimèriques (tot i mantenir l’energia d’origen nuclear).

Crec que les polítiques públiques haurien d’enfocar-se principalment al món de l’oferta (empreses) i no al món dels consumidors

2) Ciutadans, governs, corporacions i greenwashing. No deixa de sorprendre que moltes campanyes contra la contaminació —públiques i privades— estiguin adreçades als ciutadans, al món de la demanda, més que al món de l’oferta, de les grans empreses energètiques, comercials i de serveis. De fet, els ciutadans no podem fer gaire cosa davant la magnitud de l’objectiu general de reduir els efectes del canvi climàtic. Reciclar bé, per exemple, és convenient, però és molt menys eficient que reduir o reutilitzar, fins i tot pressuposant —que és molt pressuposar— que el procés de reciclatge es fa bé des dels contenidors fins a la fase final de tractament dels residus.

Crec que les polítiques públiques haurien d’enfocar-se principalment al món de l’oferta (empreses) i no al món dels consumidors. En el sector de l’embalatge, per exemple, si la majoria dels plàstics actuals contaminen (microplàstics finals) millor prohibir-los i substituir-los per altres materials (paper, cartró), més que no pas establir normes per fer pagar les bosses de plàstic als ciutadans.

L’altra cara de la moneda és quan les empreses energètiques, comercials o de serveis intenten convèncer els ciutadans i governs que implementen pràctiques de lluita contra la contaminació i el canvi climàtic. Per exemple, quan les petrolieres diuen que fomenten els biocombustibles, com si aquests fossin una solució i no presentessin greus problemes de desforestació, producció alimentària, transport i ineficiència energètica. O quan els productes que podem adquirir a supermercats i botigues diuen que venen en embolcalls de “plàstic reciclable”, quan sabem que la pràctica totalitat dels plàstics, de fet, no es reciclen.

La majoria d’aquestes campanyes empresarials estan tenyides de greenwashing, especialment quan continuen fent ús de combustibles fòssils (carbó, petroli, gas). En altres paraules, en bona part són estratègies de rentada de cara, de màrqueting per caure més simpàtiques (malgrat la producció de combustibles fòssils d’algunes d’elles), però tenen bastant o molt d’engany, d'aixecada de camisa.

Crec que els governs i actors de la governança global cauen en un doble error: en primer lloc, quan no focalitzen la lluita contra la contaminació en els sectors socials que més contaminen (sobretot les classes riques dels països desenvolupats) i, en segon lloc, quan col·laboren a passar la pilota de la responsabilitat de la lluita contra la contaminació i, més en general, contra el canvi climàtic, als ciutadans-consumidors, enfront de polítiques molt més orientades al món de l’oferta, a les empreses.

Si els interessen aquests temes, els recomano un parell de llibres recents, basats en un nombre important de dades actualitzades: Carles Riba, Energia. Una immersió ràpida (Edicions Tibidabo, 2024) i Víctor Resco de Dios, Ecomitos (Plataforma editorial, 2024).