"M'interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida"
Woody Allen

Ahir a la nit em vaig menjar el raïm. És una ximpleria supersticiosa com qualsevol altra. Una cosa que es va inventar per donar sortida a un excedent de raïm i que ha acabat sent tan massiva que ens obliga a importar-lo. O potser l'origen és l'esnobisme de l'alta burgesia que va ser copiat pel poble pla. La qüestió és que les he tornat a menjar. No és que el meu grinchisme repudiï una de les poques coses que fem alhora, no. El que passa és que per estar de viatge en països en els quals el raïm no es veu entre el torb no les vaig prendre ni l'última nit de 2019 ni l'última nit de 2023 i en el meu entorn, que segons diu tampoc és supersticiós, allò de la pandèmia i això de la DANA els comença a semblar massa coincidència. Així que, raïm al pap. Bon Any a tots!

El fil del temps, aquesta dimensió que no comprenem i que, per tant, juguem a ponderar amb calendaris, fites, rituals i festivitats. El pas de l'any simbolitza un reinici del futur, com si el futur no fos ja, no fora el moment en què llegirà les línies amb què tanco l'article. Juguem a posar línia de sortida al futur. Juguem a domesticar-lo amb desitjos, entossudiments i endevinalles. Juguem que podem jugar amb ell i tornar-lo humà. Per això creiem en aquesta espècie de temps nou que destapem amb cada nit de Cap d'Any, com si així conjuréssim les sevícies arrossegades o les que ens ofereixi la nostra pròpia acció com a espècie social.

Juguem doncs. Juguem al joc del futur. Quin futur té per a aquest joc jugar amb el passat? Franco, Franco. És el que proposa el govern espanyol com a gran novetat. Celebrar que l'odiat dictador la va dinyar al llit sense que els espanyols fessin res important per foragitar-lo abans. I jugant amb el futur, tornaran a ell d'aquí a una setmana a commemorar els cinquanta anys de la mort d'un dictador que no complirà la fita del mig segle difunt fins a d'aquí a onze mesos. Té futur esperançar la gent amb el fantasma del passat? Només per a alguns. Ja s'ho imaginen.

El futur ja està aquí, en un segle que ha despertat i que donarà la urpada més aviat que tard. De les urpades que fan trontollar els fonaments de la nostra existència

El futur ja està aquí, en un segle que ha despertat i que donarà la urpada més aviat que tard. Va ser urpada la pandèmia? Lleument, com la grip del 18. Parlo de les urpades que fan trontollar els fonaments de la nostra existència, dels que d'un dia per a l'altre desperten els europeus d'un cop de puny, com si fossin una novetat imprevisible, com si no fes anys que estiguessin gestant-se. D'aquests ens hauríem d'ocupar, d'aquests reptes, d'aquestes ombres xineses que són el futur projectat sobre la paret del present amb mans del passat. Però parlem de la factura d'un ventorro, perquè la decència ja no val per tombar els falsaris.

Pot Trump comprar Catalunya? Ho intentaria si considerés que sota el seu subsol es troba l'or del present, que és la clau del control del futur. El futur del control té noms preciosos: escandi, itri, lantà, ceri, praseodimi, neodimi, prometi, samari, europi, gadolini, terbi, disprosi, holmi, erbi, tuli, iterbi i luteci. Es troben sota el terra en descongelació de Grenlàndia, ergo Trump vol comprar Grenlàndia. A Orient els acaricien a Mongòlia, els posseeixen a doll. Així serà el futur a partir d'ara. I el Canadà? Et faig meu perquè tens el que vull. Col·labora o veuràs. Adeu a Europa. Pobra Europa, endropida en la complaença d'un món que agonitza! Autocràcies joioses, que conviden a oblidar la molèstia passada de triar qui governi el comú. No hi haurà botes, ni forns, ni mort, ni opressió. Tu només amb la teva funesta xarxa, els teus escassos diners i el soma modern. Guerra Freda, pau freda. Aguanta mentre encara els que, sense adonar-nos-en, sobrevivim als vestigis del món futur que no és ja sinó el món d'ahir.

Xarxes contaminades, cables marins tallats, avions caiguts, caiguts des de finestres. Kazachov. El canal de Panamà me l'emporto, la ruta àrtica sense gel, de qui serà? El desordre ja és mundial. És un desordre nou, és un desordre amb futur. Be negre, falcó gris. La història rima. No volem poesia sinó concòrdia. Dorm tranquil, dorm petit meu. No et despertis amb ira. Deixa'ns viure. Mirem sempre cap endavant, creiem l'esperança. Tinguem la festa en pau, tranquil·litat i bons aliments.

Aber man wird nicht sagen: die Zeiten waren finster
Sondern: warum haben ihre Dichter geschwiegen?

( Però no es dirà: els temps van ser foscos
Sinó: per què van callar els seus poetes?)

Bertolt Brecht