De vegades em pregunto si té sentit analitzar tant les coses. Quedar-se en un tema i continuar estirant el fil fins a intentar entendre-ho al detall. Imagino que és una cosa que ens sol passar als qui ens dediquem a investigar, a aprofundir, a fer voltes a un assumpte fins a arribar al punt de la saturació. Cal tenir un punt d'obsessiu, crec jo, per dedicar-se a això de l'anàlisi. I comprenc que al lector habitual també li cal, de vegades, canviar de tema i oxigenar-se. També és cert que en determinats assumptes, que ens afecten, resulta imprescindible mantenir-se actiu, mantenir-se alerta i informat perquè és precisament amb el pas del temps que un pot tenir prou perspectiva per ponderar i valorar els resultats d'una investigació que ha volgut ser sempre rigorosa i honesta. Diria, de fet, que quan es tracta un tema, èticament cal veure com es desenvolupa, quins impactes va tenint i si d'alguna manera resol dubtes que van quedar encara pendents d'aclarir i continuen sent importants, per molt que les contínues "bombes" que puguin anar apareixent, les enfosqueixin.

Estem encara vivint sota els efectes de la pandèmia. I lamento molt haver de tornar a dir la paraula que no es vol escoltar, si no és per continuar imposant la propaganda absurda que pretén sostenir les ja evidents mentides. Les lliçons de la pandèmia se'ns presenten ara davant dels nostres ulls, i vivim una fase extraordinària, on el xoc posttraumàtic fa que es vulgui romandre cec i sord davant de l'evidència. Sí, l'evidència, aquesta que tantes vegades va ser anomenada per rebentar-li el sentit real.

Llegia un article de Josh Stylman que em feia reflexionar, novament, sobre la brutalitat de tot el que vivim. En aquesta ocasió, una anàlisi impecable de com s'està aconseguint interferir en el pensament col·lectiu d'una manera constant i clara. Una sèrie d'elements que tenen lloc davant dels nostres ulls, que són greus, i que mereixen ser analitzats per responsabilitat ètica. Parla Stylman dels elements que han de ser utilitzats per l'enginyeria social per controlar la realitat: un poder institucional que elabori la narrativa que se'ns vulgui imposar, acompanyat d'una pressió social suficient per tenir importància, i la persecució deliberada de qualsevol que desafiï el que pretengui i com pretengui imposar-se.

Pot pensar vostè ara que això de què estic parlant-li no li incumbeix perquè no se sent apel·lat. Però el fet és que no hi ha ningú que pugui escapar a l'influx que genera la ingerència en l'opinió pública. I té tan greus conseqüències com poder arribar a configurar la seva pròpia percepció de la realitat. Pensi en com tenim de difícil ara mateix sortir a la realitat quan ens trobem aquests vídeos que circulen per internet en els quals un ja no sap si realment Zelenski es va abalançar sobre Trump a cops de puny, o si els edificis a Birmània vessen milers de litres d'aigua des dels terrats dels gratacels, o si la comissària europea d'igualtat ens presenta el kit de supervivència en un format delirant. La reacció que comencem a tenir és la de no creure en el que els nostres propis ulls veuen. I això és part de la bogeria col·lectiva en la qual ens estan ficant.

El perill d'acabar creient-se el que a un li resulti més còmode és tan perillós com alimentar-se de menjar precuinat per no haver d'esforçar-se. Cada vegada resulta més complicat trobar la veritat que sigui honesta i genuïna. I no vivim en un món en el qual disposem tots de temps, ganes i interès per cercar la veritat entre tantes boles. Com assenyala l'autor a l'article que avui comparteixo amb vostè, "s'ha demostrat que tots els elements principals de la narrativa oficial sobre la covid-19 són falsos (l'origen del virus, la validesa de les proves PCR, la supressió dels tractaments primerencs, la negació de la immunitat natural, la presumpta seguretat i eficàcia de les vacunes, la utilitat de les mascaretes, els confinaments i els passaports de vacunació). I, tanmateix, els qui hem anat qüestionant qualsevol aspecte d'aquesta narrativa, hem hagut d'enfrontar-nos a un ostracisme i a una persecució sense precedents."

Només hi ha una opció: l'assumpció de responsabilitat en cada una de les esferes en les quals habitem. És imprescindible actuar de manera individual, en petites o grans decisions, que permetin que una veritable democràcia es posi en marxa

Dono absolutament fe d'això. I vostè, el meu estimat lector, també ho sap bé. Tant de bo em llegís algú a qui això el sorprengui i el faci canviar de punt de vista una miqueta, en descobrir el que ha passat. Perquè seria moment de pensar fredament en el cop econòmic que s'ha donat (i que es manté, perquè ha funcionat als qui el van donar), que ha suposat "la consolidació financera més important de poder en la història moderna". Pensi per un moment en la quantitat de negocis petits que van ser tancats durant la pandèmia i els enormes beneficis que van obtenir les grans companyies. Als treballadors essencials se'ls va empènyer a primera línia, anant a complir la seva obligació empassant-se la por i demostrant en molts casos un comportament heroic. Ara és moment per sortir a mirar què està passant amb els ajuts promesos i els problemes que té tantíssima gent amb elles.

Per alguna raó, els mitjans de comunicació que ens bombardejaven a l'uníson amb els mateixos missatges (que avui han resultat ser falsos) ara giren full i a penes parlen dels enormes problemes que es van generar des d'aleshores. No estan informant la població dels danys que s'estan patint arran de les mesures imposades en pandèmia. Les multes imposades llavors s'han anat anul·lant, però pocs ho saben. Com pocs saben que moltes de les mesures s'han anat declarant il·legals. Costa més que moure muntanyes que els mitjans atenguin qualsevol cosa que demostri l'enorme engany que ens van inocular. Per què, si és la veritat tossuda la que s'imposa en la realitat?

De vegades es cola, amb rapidesa d'escurçó, algun titular escandalós. Però passa ràpidament i gairebé ningú no se n'assabenta. Els ulls estan posats a la següent pantalla, la de la suposada guerra que ens aterreix. S'està legislant a un ritme vertiginós. I el que és més greu: s'estan prenent decisions sense ni tan sols legislar. El desvergonyiment és tan enorme, que ja per prendre'ns el pèl, ni es tapen.

Tanmateix, hi ha un element més que podria, potser, ser analitzat. Perquè de tant anar el càntir a la font, l'encanteri va acabar per no fer efecte. I ara, resulta, que al carrer ja no em sento minoria. És una sensació estranya, cregui'm. Però observo i sento gent ben diferent estar absolutament d'acord en el fet que hem arribat ja massa lluny. Això de la guerra, això dels milions per a armes, sembla que, per fi, ens ha fet despertar. La gent, aquesta amb la qual jo parlo cada dia, diu que aquesta ja no se l'empassa. I les costures del sistema semblen rebentar. Tanmateix, tenim alhora la certesa que ho tenim molt complicat per canviar res. Almenys per fer-ho d'una forma "civilitzada", que és l'única que s'hauria de plantejar.

Només hi ha una opció, segons la meva opinió: l'assumpció de responsabilitat en cada una de les esferes en les quals habitem. És imprescindible actuar de manera individual, en petites o grans decisions, que permetin que una veritable democràcia es posi en marxa. És tasca àrdua, i cadascú hauria d'assumir l'espai de responsabilitat que li toca. Però continuar aguantant mentides, continuar permetent que els qui manen campin al seu aire, no pot continuar. Ens porten a una guerra, si els deixem. Encara que sigui provocada per ells mateixos per justificar les seves decisions en un cercle tan pervers que acabarà amb nosaltres, el poble.

No ens sembla suficient ja el límit al qual ens estan portant per mobilitzar-nos i actuar, despullant-nos de sigles, suposades ideologies i altres etiquetes? Per la pau bé mereix que ens anem donant la mà. Aquests són capaços de tot, sobretot, quan no troben resistència del nostre costat.