Franco Battiato era un músic ceba. La seva vida consta de capes que el convertien en un ésser inclassificable. Tant era estimat pel sistema (l’any 1984 Franco Battiato va representar a Itàlia a Eurovisió) com n’era expulsat (el 2003 va titllar de prostitutes a les parlamentàries italianes). Les seves lletres no sempre s’entenien però fascinaven. De fet, ell mateix explicava cofoi que la floreta que més l’havia colpit va ser la carta d’una noia de 15 anys que li va fer saber que no entenia res del que deia, però que li agradava “infinitament”.

En Franco Battiato es concentraven tantes virtuts que no és estrany que sigui una icona per a molts mons.

Artista no convencional, eclèctic, amarat del catolicisme sicilià i també del paganisme dels déus antics que supervisaven l’illa, el geni Battiato es va convertir per a milers de persones a tot el món en un home botó. Prems una melodia Battiato i et transportes a deserts, a la Rússia revolucionària, a centres de gravetat permanent i et mareges com els dervixos, tot amb un to d’alegria i disbauxa que abraça al mateix temps la nostàlgia i la incertesa. En Franco Battiato es concentraven tantes virtuts que no és estrany que sigui una icona per a molts mons. Era un home implicat: per ell, una solució per viure millor en aquest món inhòspit era, precisament, tenir una actitud hospitalària, d'acollida de l'altre.

Ara, a Catània, on va néixer, la mateixa diòcesi el recorda al Teatro Stabile amb una sessió sobre vida i amor, on els cantautors Luca Madonia i Mario Incudine, també de Catània, recorden al Mestre. Battiato veu l'extraordinària llum siciliana el 23 de març de 1945, en un període bèl·lic i pobre. Quan va morir, a 76 anys, van sortir anècdotes que lliguen aquest esperit lliure a una religiositat molt seva, gens domesticada. Battiato va confessar que una vegada va sortir de l’església i va experimentar (un verb que li agradava molt) una cosa “extraordinària”. Durant deu segons va sentir una meravella que no sabia expressar. Ell ho desconeixia, però ho va preguntar en sicilià al mossèn "Chi musica jè chista?", que li va respondre que allò que el corprenia era una obra de Bach.

Paolo Beltrame ha definit la cosmovisió de Battiato com una “estratificació de la realitat”: vivia en diferents capes, necessitava llengües diferents i vivia mons que es tocaven: alguns completament ateus i despreocupats, altres devots i creients (no només cristians, també jueus, musulmans i d’altres espiritualitats). A Itàlia et pots definir de moltes maneres. Una, sens dubte, és si ets battiatista, també.