Per poder omplir res, primer t’has d’assegurar que és buit. Per poder substituir una nació, primer t’has d’assegurar que l’has diluïda prou perquè res ni ningú pugui oferir resistència. Per diluir-la, doncs, has d’haver aconseguit que una part d’aquesta pensi que la despersonalització és un element necessari i indispensable per garantir el bé comú. Aquesta és l’estratègia que hi ha al fons de la controvèrsia del pessebre de la plaça Sant Jaume o els llums inclusius del barri del Raval: rere un fals debat sobre la laïcitat de les institucions, s’ataca l’arrel de les tradicions del país amb el consentiment de qui no vol semblar massa de dretes. La idea és trobar excuses que presentin la dissolució com un mal necessari per poder garantir unes idees de bé i de justícia universals, que, en realitat, no existeixen enlloc. 

La tradició és l’espina dorsal de qualsevol nació i la història de les tradicions del país és la història del frec entre fe i cultura. Avui és pràcticament impossible separar el gra de la palla, sobretot pel que fa a les festes, i decidir fins on arriba l’una i fins on comença l’altra. Si anem al fons, a l’origen de les nostres celebracions, hi ha religió. Acceptar això, per sort, no ha de voler dir imposar cap creença ni cap dogma de fe a ningú. Són unes arrels que, amb fe o sense, el subjecte nacional pot acceptar que existeixen. Precisament perquè fe i cultura —sobretot, cultura popular— s’han fregat durant molts anys, es pot participar de les tradicions sense fe, això és, es pot participar de les tradicions des de la voluntat de celebrar la identitat. És una aproximació que no costa gaire d’entendre, em sembla, però que des d’una part de la política del país es confon intencionadament amb afany desnacionalitzador: sense tradicions, sense arrels, sense orígens, la nostra catalanitat sembla un accident. Si la nostra catalanitat és accidental, també és prescindible. Si exposar públicament una part d’allò que la sosté és acceptat com a immoral, la conclusió lògica serà la de pensar que, de mica en mica, ens hem d’anar enretirant. 

La retirada progressiva de qualsevol engruna de catalanitat de la vida pública del país és el pas previ a la substitució. La lluita per l’espai és crucial, per això és a Barcelona on la substitució lingüística i cultural del país s’acarnissa amb més cruesa. Decidir què pot passar —la Copa Amèrica, l'F1 al passeig de Gràcia, la desfilada de Louis Vuitton al Park Güell— i què no pot passar —el soroll a l’Escola Vedruna de Gràcia, un pessebre o uns llums de Nadal nadalencs, senzillament— és una manera de decidir com hem de ser: si ser barceloní ha de voler dir alguna cosa més que habitar un solar preparat per rebre expats o si ser català ha de significar alguna cosa més que un veïnatge civil. Amb el nucli identitari diluït, sense resistència —ni íntima, ni pública—, sense consciència de quines són les arrels que ens vertebren i que durant generacions han vertebrat els nostres ancestres, som un tros de plastilina modelable a les mans de l’espanyolisme autoritari del PSC. En nom de la inclusió, en nom del bé comú, s’exclou la catalanitat. 

La retirada progressiva de qualsevol engruna de catalanitat de la vida pública del país és el pas previ a la substitució

Hi ha una part de l’extrema dreta catalana que ben segur que preferiria que aquestes croades contra els elements de tradició catòlica les fessin gent d’altres religions, però no és així. Dic que els agradaria, sens dubte, perquè els permetria de simplificar les seves consignes en un 'moros contra cristians' de tota la vida. Repeteixo, però, que això no és així: qui confon intencionadament i qui encavalca debats, qui demana que s’enretirin llums de Nadal perquè són “massa” religioses, no són els musulmans del país. Em va fer gràcia, aquest dimecres, l’autora d'El Raval a deshora (Núvol), la Júlia Bacardit, que explicava a X que “els musulmans marroquins i senegalesos del Raval eren els primers a desitjar-me bon Nadal”. Sense afany de forçar una renúncia de les creences, l’element tradicional els permetia —i avui els continuaria permetent— un contacte amb la comunitat autòctona que potser de cap altra manera no podrien establir. 

Amb l’excusa de les comunitats migrades, amb l’excusa de la inclusió, el PSC treballa en tots i cadascun dels àmbits sense descans per construir un marc en què els catalans relacionem la nostra pròpia catalanitat amb vilania. Si inconscientment o conscient assumim aquest marc, si de mica en mica admetem la dissolució per no generar incomoditats, si íntimament acceptem que la nostra identitat o la nostra senzilla presència és una molèstia a l’espai públic, si ens enretirem perquè abjurem de la nostra existència i de les manifestacions de la nostra particularitat, estem acceptant el buidatge que facilita la substitució. Aquest és el programa del PSC —que és la presència del nacionalisme espanyol a Catalunya— en tots els àmbits: negar-nos per afirmar l’espanyolitat en una fira d’oli, caricaturitzar les nostres tradicions perquè n’acabem renegant, folkloritzar la llengua i esborrar la catalanitat de Barcelona perquè, sense brúixola, esdevingui la capital d’enlloc. Ja ho veieu, estimats: la inclusivitat no havia estat mai tan excloent.