La ronda, intensa, d’eleccions (legislatives, municipals i europees) d’enguany deixa el següent balanç a Catalunya en el seu conjunt:

1. L’independentisme hi surt reforçat i a punt de saltar, de manera consistent, per sobre del 50 per cent dels vots:

    a. A les legislatives, els partits independentistes es van quedar a 2 escons de tenir la meitat dels diputats catalans. I ho van fer acompanyats d’un cap de llista de Podem-En Comú partidari de la independència.

    b. A les municipals, l’independentisme ha quedat primer en tres de les quatre capitals de província i pot aspirar a governar, mitjançant pactes postelectorals, la ciutat de Tarragona; controlarà com a mínim tres diputacions de manera decisiva, i ha començat a fer forat en alguns barris i municipis tradicionalment unionistes.

    c. A les europees, JxCat i ERC han sumat el 49,71% dels vots i, excloent els vots en blanc (si volem fer una interpretació referendista de les eleccions), el 50,01%.

2. Contra les aspiracions de cada partit independentista per separat, no s’ha produït una coordinació definitiva de l’electorat al voltant de cap dels dos contendents ―fins a generar una mena de Scottish National Party català. Els votants es van concentrar al voltant d’ERC al març i al voltant de la candidatura del president Puigdemont (diferent de l’aparell de JxC) aquest diumenge. Cada força política té un nucli de fidels importants (major pel que fa a Esquerra), però alhora depèn d’un segment de votants, decisiu, per imposar-se com a guanyador en cada cursa electoral concreta. Aquesta divisió té elements positius: estimula la competència, important quan no hi ha cap mecanisme intern als partits ―llegeixi’s primàries― per dinamitzar la política organitzativa de cada força; i fa recordar als líders polítics quin és l’objectiu final dels votants. En té de negatius: du o pot dur a la paràlisi estratègica (tot i que, a mitjà termini, l’adversari polític, Espanya, amb la seva posició maximalista constant, s’encarrega o encarregarà de trencar-la) i pot exacerbar la dinàmica pròpia del que anomenem “dilema de presoners” (on els partits poden competir entre ells per aparèixer com a més “radicals” amb conseqüències negatives per a totes dues bandes). I, finalment, en té d’incerts: és millor anar junts o separats per augmentar la base independentista? Aquesta qüestió, que és objecte de debats interminables, gairebé tots de caire partidista, és impossible de respondre amb cap seguretat perquè no tenim cap manera de repetir la mateixa elecció units primer i separats després per poder observar què passaria en cada cas. Ara per ara, però, entenc que anar separats és millor: les sensibilitats són plurals al món catalanista; necessitem forces diferents que facin frontera amb sectors diferents i absorbeixen tots aquells que (venint d’espais molt específics) vulguin transitar de l’unionisme al sobiranisme (sense haver de conviure sota el mateix sostre amb els sobiranistes ja existents); i, en absència d’unes primàries reals (amb milers o centenars de milers de participants), una sola força acabaria corrompent-se interiorment i corrompent el projecte independentista.

L’independentisme és majoritari entre els menors de 65 anys i el sol fet d’haver nascut a Catalunya augmenta la probabilitat de votar sí en un referèndum d’independència 

3. Els corrents demogràfics van a favor del sobiranisme. L’independentisme és majoritari entre els menors de 65 anys i el sol fet d’haver nascut a Catalunya augmenta, controlada per tota altra mena de factors, la probabilitat de votar sí en un referèndum d’independència ―una probabilitat que creix linealment amb el nombre d’avis nascuts a Catalunya. El “sorpasso” definitiu, que, tècnicament, ja ha tingut lloc a les europees si descomptem els vots blancs, no trigarà gaire a produir-se, llevat que hi hagués xocs poblacionals extrems.

4. Tot i això, l’independentisme té febleses importants:

    a. En primer lloc, poca claredat discursiva a l’hora de desenvolupar l’estratègia de futur, amb una divisió una mica boirosa (que no s’explica per la divisió presó/exili) entre “maximalistes” i “llargterministes”. Els maximalistes voldrien acabar de complir el mandat de l’1-O però el seu problema és que, per fer-ho, necessiten comptar amb els “llargterministes” i aquests prefereixen, a hores d’ara, mantenir-se a l’aguait al campament d’hivern. Els “llargterministes”, per la seva banda, semblen apostar per tenir més del 50 per cent dels vots, però no acaben mai ni de dir-ho, ni de saber si amb aquesta xifra en tindran prou, i què faran quan la tinguin. La presó i l’amenaça de la sentència no ajuden a esclarir res. Qualsevol cosa que els protagonistes de l’1-O (a fora o a dins del país) diguin o facin, més enllà de la denúncia de drets humans esmicolats i de les protestes d’innocència, serà utilitzat en contra dels presos polítics. És evident que aquesta dinàmica imposa un hàndicap molt gros sobre el lideratge sobiranista i el procés futur.

    b. En segon lloc, un sistema de mitjans de comunicació dèbil. La població unionista viu dins una bombolla mediàtica determinada des de Madrid i jo no he vist cap moviment (i no parlo des del món de l’administració o de la política) que hagi pogut, amb èxit, oferir-li una visió alternativa.

El PSC fa molts anys que pateix fugides dels seus intel·lectuals propers cap a sensibilitats polítiques molt diferents. Això el converteix en una màquina d’aconseguir vots sense estructura ideològica 

5. Pel que fa a l’unionisme, Ciutadans ha patit un desgast evident ―va ser un instrument per dir no el dia 21-D però ha malmès, amb un discurs hostil i indigne, les poques (probablement poquíssimes) possibilitats que tenia de consolidar-se i expandir-se.

6. El PSC l’ha substituït pagant-ne un preu alt: la consagració definitiva de sucursal del PSOE (i no aquell partit plural i alhora hegemònic electoralment i intel·lectualment dels anys vuitanta). L’enduriment socialista planteja problemes importants per a Catalunya ―que es queda sense un interlocutor “intern” a Madrid. En tot cas, malgrat aquesta hegemonia temporal en l’àmbit unionista, el PSC haurà d’afrontar tres problemes importants aviat:

    a. En primer lloc, la seva incapacitat d’oferir res en la qüestió territorial (ja ho vam veure en la decisió de suspensió dels diputats catalans), que el converteix en una mera peça de resistència a tota mena de canvi.

    b. En segon lloc, un perfil demogràfic molt negatiu. La seva base electoral és un electorat envellit. I, com és usual a la resta d’Europa, el socialisme català té una dificultat creixent a l’hora de compatibilitzar el seu electorat tradicional nadiu i els nous immigrants ―col·lectius que competeixen en els mateixos mercats de treball i d'habitatge. (Aquesta tensió entre immigració i nadius és, per cert, encara més forta entre el PP i Cs. L’espanyolisme exacerbat que han adoptat envers la qüestió catalana (i el conreu de la identitat espanyola) els aboca a rebutjar la diferència i la multiculturalitat i els impedeix captar vot immigrant amb facilitat.)

    c. Finalment, una feblesa intel·lectual extraordinària. El PSC fa molts anys que pateix fugides dels seus intel·lectuals propers cap a sensibilitats polítiques molt diferents. Això el converteix en una màquina d’aconseguir vots sense estructura ideològica ―una situació que és, desafortunadament, de poca utilitat per al conjunt de la societat.