En la columna “¿De qué ríen? ¿Por qué callan?”, publicada el 14 de març a El País, Francesc de Carreras demana explicacions, de manera peremptòria, als “autors polítics i intel·lectuals” que van dur els catalans a fer un procés d’independència que ha empès Catalunya “por una peligrosa pendiente hacia la decadencia a base de mentiras y engaños”. Que ho van fer, ens diu, afirmant l’existència d’un “derecho a decidir [que] no existe”, proclamant als catalans que “España les robaba utilizando unas cuentas de las balanzas fiscales que después se han demostrado que eran cuentos, puros cuentos”, i prometent “un proceso hacia la independencia sencillo, rápido, beneficioso”. Uns autors intel·lectuals que, esmentant explícitament el meu nom i el d’alguns dels membres del Col·lectiu Wilson, “ahora”, afegeix, “se esconden y callan”.
Prefereixo deixar de banda l’absurditat de la teoria gairebé conspirativa que traspua l’article. Imaginar que un grapat d’acadèmics hagin pogut entabanar tot un poble pot afalagar la meva (nostra) vanitat. Però és senzillament un despropòsit considerant que hem escrit irregularment (la nostra ocupació principal és ensenyar i publicar en revistes científiques internacionals), pedalejant contra moltíssimes opinions contràries, totes elles ben emparades per la potència de l’Estat i l’omnipresència dels mitjans unionistes.
Centrem-nos, doncs, en les consideracions substantives i, naturalment, en les acusacions de mentides i enganys que fa el sr. Carreras. Professor Carreras, em sap greu dir-t’ho (i utilitzo aquí el “tuteig” perquè va ser professor meu de Dret Polític l’any 1980-81 i després vam coincidir puntualment l’any 1987-88 a la UAB), però jo crec que no t’has llegit amb atenció ni els comunicats del Col·lectiu Wilson ni els articles que conjuntament o per separat hem anat fent!
En primer lloc, no hi ha cap dubte que jo mateix (a títol personal) i el Col·lectiu Wilson (com a grup) hem defensat i justificat el “dret a decidir” (que jo prefereixo anomenar “dret d’autodeterminació”) que el sr. Carreras ara considera inexistent. Hom pot negar la seva “existència” apel·lant a una interpretació restrictiva (i, al meu entendre, equivocada) de la Constitució espanyola i a l’ús de la força de l’Estat. Però existir, existeix, com ha deixat ben palès el Tribunal Internacional de Justícia i com ha estat aplicat als casos quebequès i escocès. Un dret que, articulat en forma de referèndum, no solament existeix sinó que, a més, constitueix la forma més raonable de resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya, com, curiosament, el mateix professor Carreras havia arribat a defensar de forma ben explícita. Per exemple, en l’article “¿Un referéndum?”, publicat a La Vanguardia l’any 2012, on escrivia: “Acabemos con la ambigüedad y planteemos en forma de referéndum la alternativa que está en la calle: ¿desea usted que Catalunya se separe de España y se constituya como Estado propio o considera mejor que siga formando parte de la actual España constitucional?”.
Negar una realitat tan tossuda només desacredita a qui la nega
En segon lloc, el sr. Carreras nega l’existència de desequilibris en les balances fiscals interregionals (el que anomenem “dèficit fiscal”), tot titllant-los de “cuentos”. La veritat, però, és que el flux net de recursos de Catalunya cap a la resta de l’Estat ha estat i continua sent molt considerable. Sense entrar ara en els mètodes que cal fer servir per calcular-lo (els remeto, entre moltes altres coses, a aquest resum), el dèficit fiscal ha girat tradicionalment al voltant del 8 per cent del PIB català. De fet, el desembre del 2017, quan la Generalitat ja es trobava sota el control complet de l’estat espanyol, el Departament d’Economia i Hisenda va publicar un informe on, basant-se en les dades del Ministeri d’Hisenda, el dèficit fiscal del 2014 es xifrava en un 8,4 per cent del PIB català. Negar una realitat tan tossuda només desacredita a qui la nega. Una altra cosa, ben diferent, i sobre la qual tots tenim el dret a discutir i decidir, és si aquest dèficit fiscal és raonable, tant des d’un punt de vista de l’eficiència econòmica com de la justícia distributiva. En la meva humil opinió, i per consideracions que ens desviarien del propòsit d'aquest article, no ho és en cap dels dos sentits. Però, d’entrada, ningú no pot debatre racionalment si no se separen els fets dels judicis de valors. I aquesta separació, lamentablement, sembla haver desaparegut de l’article del sr. Carreras.
En tercer lloc, el sr. Carreras ens acusa d’haver promès una independència senzilla i barateta, és a dir, d’haver infravalorat o amagat els potencials costos de la transició política. Un cop més, aquesta afirmació no s’ajusta a la realitat. En un article publicat conjuntament a La Vanguardia (“L’economia davant la independència”), els membres del Col·lectiu Wilson vam deixar clar que, a l’hora d’avaluar la independència, calia determinar els costos de transició detalladament. Al capdavall, aquesta va ser una de les raons fonamentals que ens van empènyer a participar en l’arena pública en aquell moment.
La nostra primera valoració va ser molt clara. En un marc polític definit per la bona voluntat de totes les parts en conflicte, els costos serien menors que els beneficis d’una separació. Com deien a l’article, “si hi ha voluntat política de totes les parts implicades, no hi ha cap raó objectiva que impedeixi la continuïtat de facto de les relacions econòmiques i financeres amb la resta d'Europa en tots els àmbits” i, per tant, l’ajust havia de ser senzill. Aquesta constatació, però, no ens va impedir entendre que es podia produir una situació mancada de cooperació i, per això mateix, vam dedicar diversos informes i articles, com a col·lectiu i a títol particular, a escatir els possibles efectes d’una situació de tensió política sobre les relacions comercials amb Espanya, sobre la integració europea i sobre la possible continuïtat a l’euro. Els informes estan disponibles al web del Col·lectiu i molts dels meus articles al meu blog. Aquesta forma d’aproximar-se al problema polític existent, al meu entendre pròpia de tot càlcul prudencial, va regir també la redacció dels informes del CATN del que vaig tenir l’oportunitat de formar part. L’informe sobre la Unió Europea, per exemple, discutia fins a cinc escenaris possibles —des de l’exclusió permanent fins a la continuïtat automàtica— d’una forma sistemàtica i equilibrada. Ningú pot acusar-nos d’haver desinformat el Govern, el Parlament o l’opinió pública quan el vam redactar. O potser sí: ens en pot acusar qui no l’ha llegit.
La postveritat és un enemic mortal de la convivència democràtica
En tot cas, no sabem què hauria passat si s’hagués produït un procés real de separació. I no ho sabem perquè Espanya va decidir aplicar el pes de la força sobre les nostres institucions sense cap mirament i amb un argumentari que la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides i el Tribunal Superior de l’Estat de Schleswig-Holstein no han trigat gaire a desmuntar. L’únic que hem experimentat és un conflicte polític d’una certa durada, que, segons el sr. Carreras, ens ha dut a la catàstrofe i a la decadència absolutament irreversible de Catalunya.
Un cop més, les dades el desmenteixen. El gràfic 1 adjunt a aquest article mostra l’evolució del PIB interanual a cada trimestre dels anys 2015 a 2017 a Catalunya i Espanya. En primer lloc, la taxa de creixement interanual català ha estat sistemàticament alta —per damunt del 3 per cent— i entre les màximes europees. En segon lloc, el PIB català ha crescut sempre més que l’espanyol. En tercer lloc, la taxa de creixement va caure lleugerament a finals de l’any 2016 però va tornar a accelerar-se durant l’any 2017 fins al 3,5 per cent a Catalunya (gairebé mig punt més que al conjunt de l’Estat).
Com que les dades trimestrals del PIB poden amagar l’efecte concret dels mesos de referèndum i la declaració d’independència, el gràfic 2 reprodueix la taxa de variació de l’índex de producció industrial (corregit a efectes de calendari) a Catalunya i a l'Estat cada mes de l’any 2017. Llevat de dos mesos al primer semestre, la producció industrial catalana va créixer sempre. I, de fet, ho va fer d’una manera accelerada a partir d’agost —clarament per damunt de l’espanyola—. L’octubre la taxa de creixement va caure lleugerament respecte al setembre però va continuar expandint-se a un ritme del 4 per cent —una xifra que contradiu per complet l’escenari dibuixat per en Francesc de Carreras—.
Va ser l’any 2017 un any excepcional? Podria ser que la producció hagués crescut per sota de la norma habitual i, per tant, que el procés hagués danyat l’economia catalana? Per esbrinar-ho, el gràfic 3 resta la taxa mitjana de creixement durant els 5 anys anteriors (2012-2016) de les dades del gràfic 2. Durant el primer semestre del 2017, la desviació no va arribar a l’u per cent: és a dir, l’economia catalana es va comportar de manera molt semblant a la d’anys anteriors. De fet, als mesos de gener, març i juny, la taxa de creixement va ser idèntica a la dels mateixos mesos del quinquenni precedent. Per contra, durant el segon trimestre del 2017, la indústria catalana no solament no es va encongir sinó que, començant a l’estiu, va créixer uns 4 punts per sobre de la mitjana històrica. Espanya ha castigat la decisió de fer un referèndum i la declaració del 27-O de manera punyent. Però, l’economia catalana no ha caigut en l’hecatombe que sembla exasperar el professor Carreras.
Un ordre democràtic liberal no es basa únicament en l’aplicació “literal” de la Constitució (una exigència de literalitat d’impossible compliment perquè una Constitució, com tot el dret, integra un conjunt de normes incompletes, sovint polisèmiques, molts cops contradictòries en si, que necessiten constantment ser interpretades i desenvolupades jurisprudencialment). Una democràcia només funciona quan els actors que hi participen estan disposats a tractar-se entre ells d’acord als principis de la tolerància, de la cordialitat, i de la negociació pragmàtica. I aquests principis només són possibles quan es recolzen en el respecte a la veritat i a l’anàlisi raonada (tot i que sempre un punt incerta) de la realitat. Lamentablement, això no ho he vist a l’article del professor Carreras. I, per això, ni ric ni estic disposat a quedar-me callat. La postveritat és un enemic mortal de la convivència democràtica.