L’acord subscrit entre el PSOE i ERC es limita, en la seva estructura essencial, a dos compromisos: la creació d’una taula de negociació bilateral (entre governs) i una consulta (als catalans) de validació dels acords que surtin d’aquella negociació. Més enllà d’aquestes dues eines de resolució del que el document descriu com a “conflicte de naturalesa política en relació al futur polític de Catalunya”, les dues parts simplement es comprometen a encetar un “diàleg obert” amb plena llibertat per discutir possibles contrapropostes, sense cap altre límit que “el respecte als instruments i als principis que regeixen l’ordenament jurídic democràtic”.
En definitiva, l’acord és força genèric, purament procedimental, mancat de cap mena de contingut substantiu. I, per això mateix, ens obliga a plantejar dues qüestions. En primer lloc, quin pot ser el resultat material de la taula de negociació? En segon lloc, i suposant que les parts arribin a acordar res, fins a quin punt serà possible la seva aplicació, inclosa (però no limitada a) la realització d’una consulta de “validació democràtica”?
L’acord final (i, per tant, la consulta) pot acabar en una de les quatre alternatives següents: fer una consulta (a nivell estatal o català) sobre l’autodeterminació de Catalunya (amb pregunta binària ―sí o no a la independència― o múltiple, a l’estil de les consultes que s’han produït a Puerto Rico); una reforma constitucional; una reforma estatutària; o la simple ratificació del compromís estatal de canviar la legislació existent i fer traspassos competencials directes.
Les dues darreres possibilitats semblen eixorques. La ratificació de canvis legislatius seria equivalent a la coneguda estratègia del “peix al cove”, sense tenir cap garantia que governs posteriors respectessin l’acord, i amb l’únic avenç (discutible precisament per aquesta manca de garanties en el compliment) del reconeixement d’una suposada bilateralitat entre governs (i, per tant, entre “subjectes nacionals” diferents). De fet, per arribar a aquesta solució, no hauria calgut cap taula de negociació: n’hi hauria hagut prou amb un pacte directe a l’estil del que es va consagrar al Majestic fa gairebé un quart de segle.
Considerant l’estretíssim marge de maniobra que dona el document pactat, la possibilitat d’un acord valuós per a Catalunya és, malauradament, mínim
Un pacte per fer una reforma estatutària ens remetria novament al llarguíssim procés de 2003-2010. Ho faria, però, en condicions pitjors: amb un Tribunal Constitucional que ja ha afirmat la seva preeminència completa no solament a l’hora d’interpretar el sentit dels articles de l’Estatut (la funció pròpia d’un TC normal) sinó també a l’hora de decidir quins articles poden incloure’s o no a l’Estatut (atorgant-se a si mateix una potestat legislativa per sobre de la que la mateixa Constitució dona al Parlament i a les Corts). En aquestes circumstàncies, la reforma es faria engabiats pel fet que la validesa de la nova reforma dependria de la bona voluntat de l’òrgan que precisament va generar el “conflicte polític” que l’acord vol superar. L’única possibilitat de trencar aquest atzucac consistiria a capgirar la majoria conservadora que va consolidar el PP al TC entre 1996 i 2004 i que Zapatero no va voler o poder canviar. Una solució impossible perquè el nomenament de magistrats al TC, en requerir majories de tres cinquenes parts de les Corts, dona poder de vet a la dreta espanyola.
La tercera opció, la de reforma constitucional, que permetria anul·lar la doctrina del TC, podria seguir dues vies. La primera consistiria a afegir una disposició addicional per elevar Catalunya a rang de nació i blindar un seguit de competències (per exemple, lingüístiques i fiscals) amb caràcter exclusiu. La segona implicaria el reconeixement del dret d’autodeterminació al text constitucional. Ara bé, en tots dos casos, la probabilitat d’una reforma constitucional real és zero. Com és ben sabut, la reforma de la Constitució espanyola implica un procediment extremadament complex amb majories reforçades (sobretot pel que fa a qüestions com la unitat d’Espanya) que requereix l’acord d’una part important de la dreta per tenir èxit.
La insuficiència o la impossibilitat de les reformes legislativa, estatutària i constitucional (i parlo d’insuficiència o impossibilitat si el que es vol és resoldre el conflicte polític existent i no marejar la perdiu) deixa marge només per a pactar una consulta/referèndum d’autodeterminació. El seu resultat no seria, en tot cas, vinculant jurídicament o constitucionalment. Els referèndums a Espanya només tenen efecte vinculant quan van lligats al procediment de reforma constitucional indicat als articles 167 i 168 de la Constitució. El seu efecte seria únicament polític: d’entrada, consagraria una relació de bilateralitat; a més a més, i suposant una victòria independentista a Catalunya, probablement obriria el camí a una secessió pactada. Tanmateix, i com ja he indicat per les altres vies alternatives, la probabilitat que aquest referèndum es produeixi és mínima. El mateix Pedro Sánchez ja va reinterpretar la clàusula “ordenament jurídic democràtic” com a “marc de la Constitució” al debat d’investidura i, per regla de tres, com a consulta que no pot tocar els principis d’indissolubilitat i sobirania nacional de la Constitució. A més, la jurisprudència constitucional sembla prohibir consultes (en forma de referèndum) fetes només a Catalunya (la sentència del TC de 10 de maig del 2017 prohibeix els referèndums autonòmics i la sentència contra l’1-O va indicar que els referèndums havien de consultar “tots els espanyols”), capacitant la dreta espanyola a bloquejar tota o la major part de les accions del govern per via judicial.
Considerant l’estretíssim marge de maniobra que dona el document pactat, la possibilitat d’un acord valuós per a Catalunya és, malauradament, mínim. La meva previsió és que els partits sobiranistes acabaran tornant a la via diguem-ne maximalista (el bloqueig de Corts) o a reconèixer públicament la necessitat de tornar a la via autonomista (pactant concessions competencials o financeres específiques) a l’estil pujolista. La via que triïn dependrà de la futura recomposició de l’electoral a Catalunya i de la direcció (positiva o negativa) en què s’eixampli la base electoral del catalanisme: cap a l’independentisme com a resultat d’experimentar una nova via morta; o cap a l’autonomisme com a resultat, precisament, de la frustració produïda per aquesta nova via morta. Quina de les dues reaccions dependrà, en darrer terme, de com els líders polítics actuals interpretin i venguin els resultats de la negociació.