És pitjor el remei que la malaltia. Aquesta, tal vegada literalment, va ser la conclusió a què va arribar Carles Puigdemont després de donar uns quants tombs a l’assumpte de Ripoll, de rumiar si Junts per Catalunya feia caure o no Sílvia Orriols mitjançant una moció de censura. Com és sabut, l’alcaldessa va desafiar l’oposició —formada per Junts, ERC, PSC, CUP i Som-hi Ripoll— a associar-se i tombar-la. Ella havia intentat aprovar els pressupostos de la ciutat —15,3 milions d’euros— a través d’una qüestió de confiança que sabia que perdria i que atorgava un termini de trenta dies a l’oposició per formar un nou Govern. En desafiar l’oposició, Orriols sabia dues coses. La primera, que si els seus adversaris fracassaven, ella hi guanyava políticament i tots els altres hi perdien, perquè haurien estat incapaços de posar-se d’acord. A més, de propina, tindria els pressupostos aprovats. La segona cosa que sabia és que si, per contra, aconseguien fer-la fora i elegir un altre alcalde o alcaldessa, això seria també una victòria. Estava convençuda que el nou Govern municipal no funcionaria i el 2027 ella guanyaria les eleccions a Ripoll —uns 10.000 habitants. A més, tot plegat suposaria un fort impuls per al seu partit, Aliança Catalana, en el conjunt del país. Aliança té ara només dos diputats al Parlament, però aspira a multiplicar-los per molt.

Els representants de Junts per Catalunya van negociar amb la resta de grups. Al final, es va acordar fer un Govern amb Junts, ERC i PSC. El pacte ja estava pràcticament enllestit, però, d’un dia per l’altre, els de Puigdemont se’n van desdir mitjançant un comunicat. Jordi Turull va pujar al cotxe i se’n va anar a Ripoll per comparèixer i tractar d’explicar l’insospitat gir de guió, mentre la resta de partits s’estirava els cabells, maleïa Junts i els titllava de covards. Orriols no va poder evitar sucar-hi pa: els han tremolat les cames.

Puigdemont s’acaba adonant que descavalcar Orriols pot ser pitjor que no fer-ho

El que ha ocorregut és relativament senzill d’entendre. Puigdemont s’acaba adonant que descavalcar Orriols pot ser pitjor que no fer-ho, que deixar-la continuar. Una operació d’aquestes característiques, tot i que legítima, sempre es fa difícil de justificar. És impedir que el guanyador de les eleccions governi. Oimés perquè el triomf electoral d’Orriols va ser clar: va rebre gairebé el doble de vots que el segon classificat, Junts. Això vol dir 6 dels 17 regidors del consistori. Naturalment, Orriols estava a punt per rendibilitzar el “cop d’estat” contra ella. El victimisme és una característica del populisme. Una enquesta entre els ripollesos encarregada per Junts presentava uns resultats clars: la maniobra contra Orriols molta gent no la comprenia. Hi havia veïns enutjats pel que es percebia com una operació antinatural i cuinada als despatxos.

A més, enllà de Ripoll, a Junts pensen en les pròximes eleccions al Parlament. L’esclat en vots i diputats d’Aliança sembla cantat. A tot Catalunya, en especial a les comarques centrals, però no solament, el partit d’Orriols s’està reforçant i organitzant cada dia que passa. Està creant estructures en l'àmbit local que fins ara no tenia. Moltes de les persones que s’acosten a la força política antiimmigració són persones abans pròximes a Junts (o a ERC), en alguns casos militants destacats, fins i tot antics quadres. Orriols ja és la quarta líder política més coneguda a Catalunya. Aliança s’estén, avança. Puigdemont i Turull en són més que conscients, encara que desconeguin l’altura que acabarà agafant l’onada.

Quan es començava a parlar, entre Junts i la resta de l’oposició, de quin és el millor dia per presentar en públic el pacte per descavalcar Orriols, Puigdemont decideix avortar l’operació. No hi hauria gaire més a dir ni a comentar si Puigdemont no hagués deixat que durant tants i tants dies —del 24 de gener fins dimarts passat, 18 de febrer— els seus correligionaris de Ripoll negociessin amb la resta de grups. No va ser, com dèiem, fins que el pacte estava pràcticament tancat i a punt per posar-hi el llacet que Junts decideix —fruit d’un càlcul eminentment pragmàtic— deixar les coses com estan. Conclou que aquest és el mal menor. Que el remei seria pitjor que la malaltia. L’error de Junts ha sigut, doncs, més que el sentit de la decisió en si, les setmanes que s’ha deixat passar, el retard amb què ha arribat. Si des del principi Puigdemont i companyia haguessin tingut una postura clara, no hagués semblat que es gestiona improvisant i certament tot hauria resultat molt més elegant. No és estrany que la resta de partits de l’oposició tregui foc pels queixals i Sílvia Orriols estigui contenta com un gínjol. Al cap i a la fi, la jugada li ha sortit fins i tot millor del que preveia.