Hem arribat tots a tal punt d’anorreament mental que hem acabat acceptant que la política es basi en allò que els polítics diuen que faran més que no en el que realment fan.

¿Per què tots els que insulten per les xarxes socials a tal o qual polític en llegir-ne l’última ocurrència, després no l’empaiten amb el mateix entusiasme perquè compleixi les seves promeses?

De fet, critiquem els polítics per fer exactament el mateix que fa “la gent”, com diem sempre despectivament. Com si “la gent” no fóssim tots i cadascun de nosaltres, inclòs un mateix, inclòs jo mateix. “La gent” no serà un concepte que he inventat jo per projectar-hi tot allò que soc i que no m’agrada ser? O més aviat, que no m’agrada que els altres comprovin finalment que soc?

Els polítics no fan cap esforç per dur a la pràctica allò que prometen que faran i els ciutadans, la gent, jo, no faig res per aplicar en el dia a dia allò amb què m’omplo la boca anunciant que soc o faré.

La hipocresia no cau en cascada de dalt a baix. Em temo que la hipocresia sigui consubstancial al nostre caràcter. I el caràcter és la representació exterior de la nostra essència. De la teva essència. De la meva essència.

La gent no fa res per aplicar en el dia a dia allò amb què s’omple la boca anunciant que és o farà

Aquesta setmana tots ens hem sentit concernits amb el paper que la societat —tan globalitzada, tecnificada i políticament correcta— reserva a la dona. Un paper ben galdós, tot sigui dit: víctima d’assassinats masclistes, de discriminació laboral i amb sobrecàrrega de responsabilitats reproductives. Anys i panys de correcció política… i quasi tota la feina per fer.

I dic que “tots” ens hi hem sumat perquè jo he estat el primer, així que no vull defugir responsabilitats. Ens enlluernem amb l’èpica del concepte i ens fotem de lloros contra les petites misèries quotidianes.

El Twitter és un abocador d’aquestes mini-misèries. No hi ha res com tenir una parella que és presentadora de televisió per percebre clarament el revers tenebrós de la societat digital. Penges al Twitter la darrera parida sobiranista i reps en resposta una allau de tuits de l’estil “això que dius explica-ho a la teva dona”, “com permets que la teva dona digui el que diu”, o bé “¿ets tú el cínic o ho és ella?”.

Recriminacions de les quals es desprèn que la dona no té dret a pensar d’una altra manera que el marit. I, més enllà, que si ho fa, el marit té tot el dret a cridar-li l’atenció, barra renyar-la, barra clavar-li una pallissa.

 Ni de la societat, ni de la meva família, ni de l’educació que vaig rebre. Culpa meva per no haver estat sensible, per no haver estat empàtic, per no haver reaccionat a temps davant d’aquesta flagrant injustícia social

Molts d’aquests tuitaires, al seu tuit line, es proclamen feministes, defensors de la igualtat de drets home-dona, i enemics de la societat heteropatriarcal. També hi ha dones. Moltes dones. Dones que potser van anar a les manifestacions del 8 de març a brandar el puny i cridar consignes.

Insisteixo, jo sóc el primer que he caigut en contradiccions. Jo he estat masclista en moltes ocasions. Algunes vegades me n’he adonat. D’altres ho he estat inconscientment. Totes les vegades ha estat per culpa meva. Ni de la societat, ni de la meva família, ni de l’educació que vaig rebre. Culpa meva per no haver estat sensible, per no haver estat empàtic, per no haver reaccionat a temps davant d’aquesta flagrant injustícia social.

He fet moltes coses malament en les relacions de gènere, però a la meva parella me l’estimo precisament per ser com és i no d’una altra manera. A més, aprofito per dir que l’admiro com a professional, com a testimoni directe que sóc dels sacrificis que li suposa a tots els nivells. I l’admiro doblement ara per l’esforç que ha de fer per mantenir l’equilibri enmig de la casa de barrets en què hem convertit entre tots (jo també) el país.

No cal dir que, si jo presentés el seu programa, no ho faria ni la meitat de bé ni podria guardar com ella la distància necessària per parlar de la qüestió.

I ara, ja em podeu insultar a mi també.